La renda bàsica de ciutadania (1)

tennis

El 23 de gener, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa es va pronunciar favorablement sobre la Renda Bàsica (¨basic citizenship income”) aprovant la Resolució 2197(2018) en la qual s’anima els països europeus a treballar plegats per adoptar un marc comú europeu amb la finalitat d’aspirar, a llarg termini, a una societat més inclusiva, justa i unida en la dignitat de les persones.

L’informe presentat per la italiana Nunzia Catalfo parteix de la situació actual en què els països europeus han evidenciat les seves dificultats per assegurar una vida digna als ciutadans. En un context en què no està garantit un estàndard de vida, el pagament d’una quantitat a cada persona apareix com a una forma de protegir la dignitat i l’autonomia de les persones.

L’Assemblea considera que la introducció d’un ingrés bàsic podria garantir la igualtat d’oportunitats per a tots de manera més eficaç que la xarxa actual de prestacions, serveis i programes socials. Tanmateix, l’Assemblea és plenament conscient de les dificultats pràctiques d’un canvi tan radical en la política social. És necessari un debat en profunditat en cada país per determinar les modalitats d’un ingrés tan garantit i les formes de finançar-lo com a part d’un nou contracte social entre els ciutadans i l’Estat.

Es tracta, doncs, d’un ingrés universal, individual, incondicional i suficient per assegurar viure amb dignitat i participació en la societat, que ajudaria també a superar els desincentius per buscar feina que moltes vegades troben els que reben prestacions assistencials condicionades.

Fa uns mesos, la Cátedra ACAL Ciudad Sostenible va publicar una monografia sobre la renda bàsica, titulat “La conveniencia social y la viabilidad económica de la Renta Básica: el caso de un municipio de 40.000 habitantes (Alcantarilla, Murcia)”, elaborat per Carmen García que he trobat molt clar i que us comentaré en vàries notes d’aquest blog.

1) Un canvi de paradigma en el segle XXI.
Segons aquest estudi, ens trobem davant un canvi de paradigma, el qual requereix noves solucions per afrontar les mancances que l’estat del benestar no ha estat capaç de solucionar, com ara l’enorme desigualtat existent avui dia.
El treball parteix de la constatació que el cost de les persones en situació de pobresa per al conjunt de la societat, és molt elevat, i aprofundeix en els problemes de l’actual sistema de prestacions assistencials, basat en la disminució de la pobresa ex post, a través del control i fiscalització de la persona, però no en la distribució de la riquesa i l’actuació ex ante, que és el que pretén la renda bàsica.

2) Efectes de la crisi del 2008.
La crisi del 2008 va fer trencar l’estat del benestar, tal i com el veníem entenent, provocant la disminució del model capitalista vigent fins ara. D’acord amb l’autora, la redistribució de la riquesa passa, necessàriament, per la implantació d’una renda bàsica universal, tal com s’ha vingut defensant des de fa uns quaranta anys: la idea és que les persones haurien de percebre un ingrés de l’Estat per sobreviure. Ens trobem, doncs, en la implantació d’un dret

El crac del 2008 va situar el creixement mundial en xifres negatives, va eliminar un 20% del comerç internacional i va sostreure un 13% de la producció global. La caiguda de la producció en el moment més dur de la recessió, el 2009, no va sobrepassar el 5% en la majoria des països rics, suficient per parlar de la depressió més greu des de la segona guerra mundial.

La debilitat del nostre model distributiu resideix en una limitada capacitat redistributiva no només dels impostos sinó també de les prestacions.

Les dades actuals ens situen en un entorn d’estancament, en què el creixement econòmic no va lligat al benestar social. La pobresa infantil a Espanya dobla la de les persones ancianes: des del 2008 a Europa no s’estan distribuint els riscos econòmics de forma coherent amb el principi d’equitat intergeneracional; tanmateix, des del 2005 de nens i joves ha nat en augment, mentre que la dels jubilats ha seguit la tendència oposada. A Espanya s’està protegint més eficaçment els grans que els nens.

Les polítiques de protecció social espanyoles estan molt lligades a les contribucions a la seguretat social i a desgravacions fiscals, la qual cosa implica que no poden beneficiar-se d’elles les famílies amb menys recursos. Segons la UNICEF, la inversió en protecció social en famílies i infància es va reduir a Espanya en 11.500 M€ entre 2009 i 2015.

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s