L’economia del dònut (Kate Raworth)

Cover-for-Website-200x300

Fa unes setmanes vaig llegir un capítol d’un llibre col·lectiu, escrit per Kate Raworth i titulat “Definir un espacio seguro y justo para la humanidad”, en el qual la investigadora fa un resum de la seva economia del dònut, que s’ha fet molt famosa per combinar els objectius econòmics amb les desigualtats socials i els límits d’explotació dels recursos del planeta Terra.

D’entrada, l’autora critica l’excessiva atenció prestada en les darreres dècades al producte interior brut (PIB) com a indicador del rendiment econòmic d’un país: és com intentar pilotar un avió utilitzant només l’altímetre, que indica si estàs pujant o baixant, però no diu res d’on et dirigeixes ni quant gasoli queda al dipòsit. Centrar-se només en el resultat econòmic monetari no recull la creixent degradació dels recursos naturals, ni les desigualtats salarials que condemnen la gent a la pobresa i a l’exclusió social en totes les societats.

El 2009, un grup de científics experts en l’estudi del sistema Terra van presentar el concepte de límits planetaris, i van proposar un conjunt de nou processos interrelacionats –com ara la regulació del clima, el cicle de l’aigua i el cicle del nitrogen- que són crucials per mantenir el planeta en l’estat relativament estable conegut com a Holocè, que ha resultat molt beneficiós per a la humanitat durant els darrers 10.000 anys.

Els científics de la natura han proposat un conjunt de límits quantitatius a l’explotació dels recursos, dintre dels quals hauria d’operar l’economia global si volem evitar traspassar uns punts crítics de no retorn per al sistema Terra.

Indubtablement el benestar humà depèn del fet que l’explotació dels recursos es mantingui per sota dels llindars naturals crítics, però també depèn de què cada persona pugui accedir als recursos necessaris per a portar una vida digna i amb possibilitats. Els drets humans reconeguts pels pactes internacionals reconeixen un dret moral fonamental de totes les persones als elements bàsics necessaris per a la vida (com ara aliments, aigua, assistència sanitària bàsica, educació, llibertat d’expressió, participació polític i seguretat personal), independentment dels diners o del poder que tinguin.

Així, igual que existeix un límit màxim en l’ús dels recursos, un “sostre ambiental” per sobre del qual la degradació ambiental seria inacceptable, també existeix un límit mínim, un “sòl social” per sota del qual s’arriba a una privació humana inacceptable.

Entre el sòl social de drets humans i el sostre ambiental de límits planetaris, queda un espai –amb forma de rosco- on la humanitat pot moure’s de forma segura, tant des del punt de vist ambiental com des del punt de vist de la justícia social:

Screen-Shot-2017-04-05-at-08.26.50-720x718

Combinar d’aquesta forma els límits planetaris i socials proporciona una nova perspectiva sobre el desenvolupament sostenible. Molts milions de persones continuen vivint en una situació atroç, molt per sota del sòl social. Tanmateix, la humanitat en el seu conjunt ja ha traspassat varis dels límits planetaris. Això indica de forma contundent el profundament desigual i insostenible que ha estat el model de desenvolupament mundial seguit fins ara.

L’autora arriba a una conclusió sorprenent: proporcionar les calories addicionals necessàries per al 13% d ela població que pateix fam, només requeriria el 3% de la producció actual d’aliments a nivell mundial. En canvi, el 30% aproximadament d’aquesta producció es fa malbé en el processament després de la collita, que es malgasta en les cadenes de distribució o que acaba en l’escombraria dels consumidors.

La causa que explica aquest desgavell és la desigualtat en la distribució de l riquesa: l’excessiu nivell de consum del 10% més ric de l població mundial i un model de producció basat en un elevat consum de recursos de les empreses que produeixen bens i serveis per a aquesta minoria. Tan sols l’11% de la població mundial genera al voltant de la meitat de les emissions de CO2.

Cal rebaixar, doncs, la intensitat en recursos del estils de vida més acomodats: la classe mitja mundial va a passar dels 2.000 milions actuals a quasi 5.000 milions l’any 2030, i es preveu un increment del 30% de la demanda mundial d’aigua i del 50% de la d’aliments i de la d’energia.

Perquè la humanitat assoleixi unes vies de desenvolupament que no surtin de l’espai delimitat pels límits socials i planetaris, serà indispensable assolir un repartiment més equitatiu i eficaç dels recursos entre els diferents països i dins d’ells i transformar els estils de vida actuals intensius en recursos.

Les polítiques de desenvolupament econòmic tradicionals han fracassat: la població que viu en la pobresa ha rebut massa pocs beneficis dels creixement econòmic, i una part massa gran de l’augment del PIB a costa de la degradació dels recursos naturals.

 

Us aconsello consultar el blog de Kate Raworth i visualitzar el video de presentació.

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s