L’habitatge s’ha convertit en un problema crònic

imagen

El proppassat 27 d’abril, la Fundación Alternativas va publicar un estudi, “El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo”, de Carme Trilla Ballart i Jordi Bosch Meda, que analitza amb detall l’evolució de les polítiques d’habitatge públic i protegit a Espanya en els darrers 70 anys.

Els autors, bon coneixedors de la matèria, aporten molts indicadors de com ha evolucionat el parc públic i protegit d’habitatges a Espanya, en el context europeu, que ens ajuden a entendre el perquè de l’escassetat actual d’habitatges socials, que de fet s’ha convertit en un dels principals motius de l’empobriment de moltes llars i de l’increment de persones sense sostre a les nostres ciutats. Aquesta situació manca brutal d’habitatge social a Espanya explica també que sigui un dels països europeus amb un índex més alt de llars que dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar l’habitatge.

Avui, resumeixo algunes de les dades que aporta aquest estudi.

1) El grau de desenvolupament de la política d’habitatge a Espanya (mesurat en el pes de la vivenda de lloguer social respecte al total de vivendes principals) és dels més baixos de tota Europa: només l’1,5% sobre el total del parc, molt lluny d’Holanda (el 30%), Àustria (el 24%), Dinamarca (el 20,9%), Suècia (el 19%), el Regne Unit (el 17,6%), França (16,8%), Finlàndia (13%), etc.

2) Espanya és el país de la Unió Europea on les llars inquilines han de destinar el major percentatge dels seus ingressos per pagar els costos de la seva vivenda. Així, hi ha prop de 1,3 milions de llars espanyoles que gasten més del 40% dels seus ingressos per pagar el lloguer del seu habitatge (que suposa un 43,3% del total de llars, allunyat de la mitjana europea, el 27%).

3) En els darrers anys la producció de nova vivenda protegida ha assolit mínims històrics, així com la despesa pública en vivenda. La situació és, simplement, crítica. En canvi, el nombre de llars necessitades d’un habitatge social ha crescut exponencialment: els autors estimen que actualment es necessiten com a mínim un 1,5 milions d’habitatges de lloguer assequible per reconduir les diverses formes d’exclusió residencial. Actualment, el parc social de vivendes és mínim: unes 276.000 vivendes.

4) Els autors, finalment, estimen que entre 2,3-3,6 milions de llars necessitaran, en el període 2016-2031, alguna forma d’ajut públic: habitatge social, ajudes al pagament del lloguer o habitatge protegit de compravenda.

5) Cal també una nova legislació estatal sobre el “sobre endeutament”: mig milió de famílies, és a dir, prop d’un milió i mig de persones, han perdut la seva vivenda entre els anys 2008 i 2016.

6) S’hauria de modificar la legislació sobre els arrendaments (flexibilitzada l’any 2013), que només beneficia els interessos espuris del sector financer, amb prescripcions específiques de protecció dels llogaters.

7) La despesa pública en habitatge és un dels percentatges més baixos d’Europa en relació amb el PIB del país. En concret, l’any 2011 la despesa pública va ser de 1.123 milions d’euros, un 0,23% del PIB espanyol, quan la mitjana de la UE27 se situava en el 0,60%, tres vegades superior; en França era del 0,87% i en el Regne Unit arribava al 1,59%. Però el que és pitjor: durant tot el període de crisi, el pressupost de l’Estat en habitatge ha baixat contínuament dels 1.123 a 453 milions d’euros el 2017, és a dir, un descens del 60%.

8) En el període 1983-2014 es va invertir un milió d’euros anuals, i si les vivendes protegides s’haguessin sotmès a un sistema de llarga durada de les seves qualificacions (en lloc de passar la majoria a habitatges privats), avui tindríem un parc protegit de prop de 7.000.000 d’unitats (quasi el 40% del parc actual d’habitatges principals). L’habitatge protegit n hauria de perdre mai la seva condició. No es tracta d’impedir la seva venda, sinó la seva desqualificació com a habitatges protegits.

9) L’estudi arriba a una conclusió demolidora: durant la crisi immobiliària i hipotecària iniciada el 2007, es van generar més d’un milió de vivendes buides d’estocs no venuts, en mans del sector financer, i es van afegir mig milió d’habitatges de famílies que no van poder pagar els seus préstecs hipotecaris. I ara ve la ironia: el rescat financer dels bancs ha suposat més de 70.000 milions d’euros per al conjunt de la societat espanyola i no s’ha plantejat en cap moment com a exigència mínima que a les famílies endeutades i insolvents se’ls reconsiderés el deute, ni tampoc que un percentatge de les vivendes a mans dels bancs i caixes d’estalvis es destinessin a engrandir el parc de vivenda pública del nostre país. Ha estat una oportunitat històrica perduda.

 

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s