En data 21 de febrer de 2022, l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials va publicar un informe on es recollia que Catalunya té la taxa de cobertura de l’IMV més baixa de tota Espanya, amb només el 5,36% de cobertura de l’IMV sota el llindar de la pobresa ordinària (60% de la mediana d’ingressos. Si mirem el % de la taxa de pobresa severa, passa el mateix). Tanmateix, aquest informe no entrava a estudiar les causes d’aquest fet, que d’entrada sobta molt.
En un informe posterior de l’11 d’abril, l’Associació corregeix aquesta dada i la incrementa fins al 7,1% de taxa de cobertura de l’IMV a Catalunya, però continua sent la més baixa de tot l’Estat:
“La cobertura del Ingreso Mínimo Vital continúa siendo desigual en el territorio nacional, hay CCAA que únicamente tienen una cobertura del 7,1%, como Cataluña, o 7,5% en Canarias, mientras que Navarra supera el 27% y Ceuta y Melilla se sitúan en torno al 25%.”
En la nota d’avui analitzo alguns dels motius que provoquen aquesta taxa de cobertura tan baixa de l’IMV a Catalunya. De fet, trobar els motius d’aquesta situació és molt complex, perquè no disposem de tota la informació necessària, però a partir de les dades que inclou el propi informe de l’Associació de Directors i Gerents i d’altres institucions, podem esbrinar diferents causes que provoquen que Catalunya tingui la pitjor taxa de cobertura de l’IMV de tot l’Estat.
1. El disseny normatiu de l’IMV no s’adequa a la situació de pobresa severa a Catalunya.
D’entrada, l’IMV no està dissenyat d’acord amb els paràmetres de la pobresa severa a Catalunya, ja que el seu llindar és molt inferior al de la pobresa severa a Catalunya. Això provoca que molts milers de persones en situació de pobresa severa no puguin accedir a l’IMV.
Amb un procediment uniforme i gens flexible, s’ha dissenyat una prestació de l’IMV a aplicar en territoris molt diversos, en relació a les taxes de pobresa i a la cobertura de les RRMM. La conseqüència natural és que han sortit molt beneficiades aqueles CCAA que tenien uns llindars de pobresa severa per sota de la mitjana estatal, que és el criteri utilitzat per fixar el llindar de l’IMV.
De retruc, les poques CCAA que tenen un llindar de pobresa severa per sobre de l’estatal i una taxa de pobresa severa molt elevada (CAT) s’han vist perjudicades en comparació a altres (per exemple, la comunitat de Madrid està millor tractada que Catalunya perquè té una taxa de pobresa severa molt inferior, malgrat tenir un llindar de pobresa severa semblant al català).
2. Diferents indicadors situen a Catalunya en la pitjor situació de tot l’Estat.
Per arribar a conclusions és útil comparar les 4 CCAA que tenen una població superior al 10% del total espanyol: Andalusia (17,84%), Catalunya (16,40%), Madrid (14,29%) i València (10,66%). La suma de la població d’aquestes 4 CCAA supera el 50% del total estatal.
Com veurem, en diferents indicadors Catalunya es troba molt per sota de la mitjana d’Espanya, en relació a les taxes de cobertura de l’IMV i de les taxes comparatives de l’IMV amb les RRMM.
D’entrada, hi ha grans diferències en els indicadors de pobresa entre les 4 comunitats amb més població d’Espanya:
– taxa de pobresa severa:
ESP 9,5% – VAL 13,4% – AND 11,6% – CAT 9,2% – MAD 5,9%
– llindar pobresa severa:
ESP 5.685€ – MAD 6.681€ – CAT 6.442€ – VAL 5.302€ – AND 4.722€
– % pobresa severa / total població espanyola:
ESP 100% – AND 21,76% – CAT 15,61% – VAL 14,97 – MAD 8,79
– % diferència despesa pressupost IMV / RRMM:
ESP 98% – AND 405% – MAD 175% – VAL 93% – CAT 31%
– % diferència beneficiaris IMV / RRMM:
ESP 104% – AND 228% – VAL 125% – MAD 112% – CAT 44%
– % diferència quantia mitjana IMV / RRMM:
ESP 94,31% – AND 178% – MAD 156,57% – VAL 74,42% – CAT 72,22%
De fet, en 14 comunitats i ciutats autònomes la quantia mitjana de l’IMV és molt superior a la de les RRMM, ja que en elles es millora la situació econòmica en relació a les rendes mínimes. Nomes en 5 comunitats passa el contrari: al País Basc la quantia mitjana de l’IMV arriba només al 60,82% de la seva renda autonòmica, a la Rioja el 62,61%, a Navarra el 60,33%, a València el 74,42% i a Catalunya el 72,22%. La mitjana estatal d’aquest indicador és del 94,31%.
3. Els percentatges de perceptors de l’IMV i de les RRMM també són molt diferents.
També hi ha grans diferències entre els perceptors de les RRMM i de l’IMV:
– % perceptors RRMM sota llindar de pobresa severa:
ESP 16,66 – CAT 21,37% – MAD 19,72% – VAL 11,54% – AND 11,26%
– % perceptors IMV sota llindar pobresa severa:
ESP 18,31% / AND 25,64% / MAD 22,21% / VAL 14,44% / CAT 9,30%
En aquests dos darrers indicadors es fa patent que Catalunya és la que té una taxa de cobertura de RGC de les persones sota el llindar de pobresa severa més alta de les 4, i en canvi, té la pitjor taxa de cobertura de l’IMV. En aquesta última, la taxa de cobertura catalana del 9,3% és quasi la meitat de la mitjana espanyola del 18,31%.
4. La taxa de sol·licitants de l’IMV també és la més baixa a Catalunya.
A Catalunya es va presentar, a l’inici del procediment, un 11,3% de sol·licituds en relació amb el total espanyol, molt més baix que l’15,61% del total estatal de persones en pobresa severa (amb una diferència de 4,31 punts percentuals). Al finalitzar el procediment, a Catalunya només es van aprovar el 8,4% de sol·licituds, amb una pèrdua relativa de -2,9 punts percentuals, la més elevada de tot l’Estat (només Canàries perd més de 2 punts, a més de Catalunya, mentre Andalusia guanya 4,7 punts).
Si ens fixem en les sol·licituds denegades, Catalunya també té la taxa més alta en relació al total de sol·licituds resoltes: el 79,1% de sol·licituds resoltes van ser denegades, més elevada que la de Madrid (77,1%), València (75,4%) i Andalusia (68,7%). La taxa catalana només és superada per les Illes Balears (86,3%) i les Illes Canàries (81,8%), quan la mitjana espanyola és del 72,5%.
De fet, Catalunya és la comunitat amb menys taxa de participació estatal de les 4 comunitats amb més població: així, a Andalusia l’índex de participació estatal va ser del 24,8% (molt superior al 21,76% del total estatal de pobresa severa); també a València el 12,6 % de participació és semblant al 12,73% estatal de pobresa severa del 12,73%, i a Madrid és del 11,7%, superior al 8,79% sobre el total estatal de pobresa severa.
Si comparem las taxes de sol·licitants en relació amb el total de persones sota el llindar de pobresa severa, la de Catalunya torna a ser la més baixa de les 4 comunitats amb més població, i per sota de la mitjana espanyola:
ESP 32,3% – MAD 43,1% – AND 36,7% – VAL 27,3% – CAT 23,4
Aquest darrer indicador sobre la proporció de sol·licitants en relació amb el nombre de persones en situació de pobresa severa en cada comunitat és directament proporcional al % de la diferència entre la quantia mitjana de l’IMV i la de les RRMM (és a dir, a més diferència en la quantia de l’IMV, més elevat percentatge de sol·licitants):
ESP 94% – AND 178% – MAD 156% – VAL 74,42% – CAT 72,22%
5. Catalunya, finalment, és la única comunitat on coincideixen 3 indicadors de pobresa simultàniament amb la taxa més baixa de cobertura de l’IMV.
Aquestes baixes taxes de cobertura de l’IMV a Catalunya coincideixen amb altres tres indicadors:
1) Un llindar de pobresa severa a Catalunya (6.442€ anuals) molt superior a la mitjana espanyola (5.685€ anuals) que és la quantia amb què s’ha fixat el llindar de l’IMV (5.538€ anuals).
2) Un gran nombre de persones en situació de pobresa severa (la taxa de pobresa severa a Catalunya del 9,2% quasi dobla la de la comunitat de Madrid, amb un 5,9%).
i 3) El poc incentiu que suposa una quantia de l’IMV molt inferior a la de la RGC (ja hem vist, que a Catalunya la quantia mitjana de l’IMV és només del 72,2% de la quantia mitjana de la RGC, cosa que no passa en altres CCAA: a Andalusia és del 178%, a Madrid del 156,6%).
La coincidència d’aquests tres factors esmentats amb la taxa més baixa de cobertura de les persones en situació de pobresa només es dona a Catalunya, i per això podem concloure tots tres són, conjuntament, culpables de la baixíssima taxa de cobertura de l’IMV.
6. Conclusió.
Per compensar aquest desequilibri territorial en la cobertura de l’IMV a Catalunya, la més baixa de tot l’Estat, caldria flexibilitzar el criteri del llindar econòmic de l’IMV, substituint-lo pel llindar autonòmic de pobresa severa, adequat al nivell mitjà d’ingressos de cada comunitat autònoma.
Alternativament, cal trobar nous criteris de la RGC que compensin aquest error de disseny de l’IMV, que perjudica directament les persones en pobresa severa de Catalunya.
El crit dels refugiats. Crònica d'una tragèdia 