Nou informe anual d’Amnistia internacional (2)

untitled

Torno avui de nou sobre l’informe anual d’Amnistia Internacional, per analitzar el capítol dedicat al regne d’Espanya (pàgs. 188-191). Resumeixo alguns apartats de l’informe:

1) Llibertat d’expressió i de reunió

Algunes autoritats van restringir de manera desproporcionada el dret a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica després de la suspensió cautelar de la llei del referèndum català adoptada pel TC el 7 de setembre.
Es va processar desenes de persones per “enaltiment del terrorisme” a les xarxes socials. En molts casos, es van presentar càrrecs contra persones que havien expressat opinions que no constituïen incitació a cometre un delicte de terrorisme i que s’inscrivien entre les formes d’expressió permissibles segons el dret internacional dels drets humans.

2) Ús excessiu de la força

L’1 d’octubre a Catalunya es va utilitzar una força excessiva contra manifestants pacífics que s’oposaven a una operació policial. La policia va disparar cartutxos de fogueig i pilotes de goma, i va ferir de gravetat una persona, que va perdre la visió d’un ull.

3) Drets de les persones refugiades i migrants

Espanya va incomplir el seu compromís de reubicar 15.888 sol·licitants d’asil (a finals d’any havia reubicat 1.328). A finals d’octubre estaven pendents de ser resoltes 34.655 sol·licituds d’asil.
Segons Frontex, fins a setembre va haver-hi 21.663 entrades irregulars per la ruta del Mediterrani occidental, més del doble que en el mateix període de l’any anterior.
A l’octubre, el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que la devolució immediata al Marroc dels migrants subsaharians que intentaven entrar a Melilla l’any 2014 constituïa una expulsió col·lectiva de ciutadans estrangers.

4) Dret a l’habitatge

Milers de persones van patir desnonaments sense garanties judicials adequades ni assignació d’allotjament alternatiu per l’Estat. Es van produir l’any 2017 26.767 desnonaments per impagament del lloguer i 16.992 per execució hipotecària (l’any 2016, 25.688 per impagament del lloguer i 19.714 per execució d’hipoteca).
La despesa pública en habitatge continuà disminuint (més del 50% entre 2008 i 2015), malgrat la gran demanda de vivenda social assequible, l’escassetat de la qual va afectar especialment les mares solteres i les sobrevivents de la violència de gènere.

 

Anuncios
Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

La Comissió Europea renya Espanya pel nivell de desigualtat i pobresa

flag_yellow_high

L’informe sobre l’economia espanyola, publicat per la Comissió Europea el passat dimecres, destaca que malgrat la disminució de l’atur a Espanya, encara es manté a un nivell molt elevat, i la pobresa i la desigualtat en la distribució de la renda són de les més elevades de la UE.

Les dades que es recullen en aquest informe europeu no són tan favorables com les que predica el Govern espanyol als mitjans de comunicació, dient una i altra vegada que ja hem sortit de la crisi de 2008. Tanmateix, si això fos cert, la recuperació no ha arribat a tothom.

Perquè us feu una idea, d’entrada, de la situació actual: el 2010 la UE va fixar uns objectius a assolir l’any 2020, entre els quals hi ha el de reduir en 20.000.000 persones en risc d’exclusió i pobresa a la UE. Espanya es va comprometre a reduir en 1.400.000 persones les que es troben en la situació d’exclusió social i pobresa, però segons les darreres dades fetes públiques per EUROSTAT, no només no ha disminuït aquesta taxa sinó que s’ha incrementat en 2.040.000 persones més, un autèntic escàndol.

Repasso avui, breument, algunes de les situacions més flagrants denunciades per la Comissió Europea en relació a Espanya:

  • L’ús extens dels contractes temporals a Espanya pot afectar negativament la situació social i frenar l’increment de la productivitat. Espanya té un dels majors percentatges de treballadors amb contracte temporal de la UE, i molts d’ells són contractes de molt curta duració. Aquesta temporalitat laboral pot associar-se a pitjors condicions laborals i a un major risc de pobresa. La proporció de treballador temporals va arribar al 26,5% en el quart trimestre del 2016, que és el segon major percentatge de la UE. Un terç dels treballadors temporals tenen contractes de duració igual o inferior a tres mesos (superior a la mitja europea del 20%) i un quart dels contractes signats el 2016 tenia una duració de set dies o menys. Quasi tres quartes parts dels treballadors a temps parcial són dones. S’estima que la bretxa salarial entre treballadors fixos i temporals oscil·la entre un 10% i un 19%. Hi ha un major risc de pobresa entre els treballadors temporals (el 23,3%, en front del 5,9% corresponent als treballadors fixos el 2015; molt més elevada que la mitjana de la UE: 15,4% en front del 5,6%).
  •  Les deficiències en les polítiques socials dificulten una reducció més ràpida de la pobresa: la taxa de risc de pobresa va començar a disminuir en 2015, però s’ha mantingut en nivells molt alts, especialment per als nens, i la pobresa en situació d’ocupació encara seguia augmentant (el 2014, el 13,1% de les persones ocupades estaven en risc de pobresa). La limitada cobertura de les prestacions socials, diferents de les pensions, i la manca de coordinació entre els serveis públics d’ocupació i els serveis socials deixen a molts aturats sense ajudes.
  • La desigualtat en la distribució de la renda, mesurada per la ràtio de distribució en quintils, va augmentar durant la crisi i és una de les més elevades de la UE: a Espanya, la ràtio S80/S20 va augmentar del 5,2 en 2010 al 6,9 en 2015. L’impacte global de reducció de les desigualtats que té el sistema tributari i de prestacions es va mantenir per sota de la mitjana de la UE.
  • L’atur continua sent altíssim, especialment entre els joves (41,9%, 15-24 anys) i els treballadors poc qualificats (27%, nivells CINE 0-2). Quasi la meitat dels parats porta més d’un any sense treballar (2,1 milions de persones, és a dir, el 9,1% de la ma d’obra) i el17,8% més de quatre anys.

 

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Informe de la UE sobre Ocupació i Desenvolupaments Socials a Europa (2017)

flag_yellow_high

 

Aquest mes de febrer, la Comissió Europea va publicar el seu informe sobre Ocupació i Desenvolupaments Socials a Europa, on es destaca la continua expansió de l’economia de la UE, amb un creixement anual del 2,8%. També s’hi assenyala un creixement de l’ocupació en un 1,7% entre el tercer trimestre del 2017 i el mateix període del 2016 (que suposa un creixement de 4 milions de treballadors a la UE).

 

L’informe analitza també la situació dels diferents països europeus, entre els quals Espanya no surt ben parada. Recullo avui alguns dels indicadors més destacats que ens ajudin a situar la posició d’Espanya.

 

1) L’ocupació a la UE continua la seva expansió superant les previsions

 

L’ocupació ha estat creixent durant quatre anys i mig a la UE: el nivell més baix des del 2008 es va assolir a principis del 2013, i des de llavors s’ha incrementat en més de 12 milions de treballadors. Al tercer trimestre del 2017 s’ha arribat a un record de més de 236 milions de treballadors a la UE.

 

L’increment de contractes fixos va ser fort, amb 2,8 milions de treballadors (amb un increment de l’1,7%), en front del creixement 900.000 contractes temporals (un 3,2% més). També ha estat major el creixement dels contractes a jornada completa (3 milions, un 1,7% més) que els contractes parcials (300.000 més, 0,1%).

 

L’informe conclou que amb una ocupació del 72,3% en el tercer trimestre del 2017, és possible assolir l’objectiu 2020 d’arribar al 75% de l‘ocupació.

 

Espanya, amb una taxa d’ocupació  del 66%, està lluny d’arribar a aquest objectiu 2020 del 75%.

 

 

 

2) La reducció de l’atur a la UE roman estable 

 

L’atur a la UE va caure al 7,3% el  desembre del 2017, apropant-se al nivell del 6,8% registrat el mes d’abril de 2008. Tanmateix, aquest 7,3% és la taxa més baixa de la UE des de l’octubre de 2008. Això ha suposat 2 milions menys d’aturats a la UE (8,6 milions menys des d’abril del 2013).

 

Espanya tenia el desembre del 2017 la segona taxa d’atur més alta de la UE (16,7%), després de Grècia (20,7%) i molt lluny de la República Txeca (2,3%) o d’Alemanya o Malta (amb un 3,6%).

 

La reducció de l’atur a la UE (desembre del 2017) ha afectat a tots els grups d’edat i tant a homes com a dones (amb una taxa de 7,1% i 7,5%, respectivament).

 

L’atur dels joves de 15-24 anys va arribar a la UE al 16,1% el desembre de 2017. De nou, Espanya ocupa el segon pitjor lloc de la UE, amb una taxa d’atur juvenil del 36,8%, darrera de Grècia (40,8%) i per sobre d’Itàlia (32,2%). 

 

Alguna cosa no funciona bé en l’ocupació juvenil en aquests tres països mediterranis, amb unes taxes d’atur que doblen de lluny la taxa mitjana de la UE.

 

 

 

 

untitled

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Les pensions no pugen malgrat la recuperació econòmica

Manifestacion-Gobierno-pensiones-Congreso-Diputados_EDIIMA20180301_0356_27

Avui s’ha publicat un interessant article a eldiario.es on es fa una radiografia ampla de la crisi econòmica i de la recuperació que no ha millorat la situació de tothom per igual. De fet, els beneficis de la recuperació econòmica només estan arribant als que tenen més recursos, però no als pobres.

El articulista rebat amb xifres molt clares la tesi oficial del Gobierno de Rajoy quan respon als pensionistes que fa dies que estan sortint al carrer per queixar-se de la minsa pujada del 0,25% ¡,mentre el PIB ha crescut un 3,1%, dient-los que “la recuperació econòmica no ha arribat on tots volem que arribi i no tenim els recursos suficients per poder pujar-les més”.

Recullo algunes de les dades contundents que demostren que podria haver recursos per millorar les pensions, si les millores econòmiques d’aquests darrers exercicis no haguessin anat a parar a unes altres butxaques:

1) Espanya és el país europeu on més ha augmentat la desigualtat (ja som el tercer país més desigual d’Europa).
2) El 79% dels joves de 19-30 anys tenen la impressió d’haver estat exclosos de la vida econòmica per la crisi.
3) El 24,2% dels joves entre 20 i 34 anys ni treballava ni estudiava en 2015.
4) El salari anual dels menors de 26 anys que entren al mercat laboral és un terç inferior al que haguessin rebut el 2008.
5) El 28% dels contractes signats el juliol passat i dues terceres parts dels contractes temporals d’agost ven durar menys d’una setmana.
6) Els sis majors bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank, Bankia, Sabadell i Bankinter) no han pagat, en conjunt, ni un sol euro per l’impost de societats des de l’inici de la crisi, malgrat haver guanyat 84.000 M€ durant aquest període.
7) ENDESA va repartir en un any, el 2014, el major dividend de la història d’Espanya: 14.600 M€. A canvi, en Espanya tenim la llum més cara d’Europa abans d’impostos.
8) El Banc d’Espanya ha estimat que dels 54.353 M€ que s’han donat en ajuts a la banca, només s’han recuperat 3.873 milions a finals de l’any passat.
9) De 2007 a 2016, la participació en la renda nacional del 10% més pobre va baixar un 17%, mentre que la del 10% més ric va créixer un 5% i la de l’1% més ric, un 9%.
10) La recuperació econòmica ha beneficiat quatre vegades més als grups de renda més alta que al 90% més pobre dels espanyols.
11) Cada any es destinen 5.000 M€ a desgravar als estalviadors que tenen fons de pensions privats.
12) El Gobierno es va a gastar a prop de 5.000 M€ en rescatar autopistes de peatge, amb les quals han guanyat milers de milions els seus constructors.
13) Reduint l’economia submergida (entre 150.000 i 200.000 M€) o el frau fiscal (al voltant de 70.000 M€), es podrien recaptar uns 25.000 M€ addicionals. Això sense parlar del que es podria fer si les grans fortunes tributaran mínimament pels 120.000 M€ que es calcula tenen en paradisos fiscals.
La conclusió a què arriba l’autor de l’article és evident: “Amb una recuperació amb càrregues i beneficis tan mal repartits és impossible pujar les pensions”. Cal, per tant, canviar el model econòmic, que modifiqui la distribució de les rendes, que imposi mínims de justícia fiscal…

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Nou informe anual d’Amnistia Internacional (1)

untitled

Aquest dijous, 22 de febrer de 2018, Amnistia Internacional va fer públic un nou informe anual sobre la situació dels drets humans al món durant l’any 2017. Avui comentaré només el seu pròleg, redactat pel secretari general de l’organització, Salil Shetty. Un altre dia hi tornaré per analitzar el capítol dedicat al regne d’Espanya.

Durant el 2017, milions de persones han provat els fruits amargs de l’auge de la política de demonització:

1) L’atroç campanya militar de neteja ètnica contra el poble rohingya en Myanmar, que va provocar l’èxode de 655.000 persones en pocs dies.

2) En tot el món ningú no pot donar per consolidats els seus drets humans, com ara: la llibertat per reunir-nos en una protesta o per criticar el govern, la seguretat social quan siguem persones ancianes o incapacitades, o el dret a l’educació i a un treball digne que ens permeti comprar una casa.

3) Els conflictes, alimentats pel comerç internacional d’armes, segueix afectant de forma devastadora a la població civil, sovint intencionadament: la catàstrofe humanitària del Iemen, els homicidis indiscriminats del Govern i de l’Estat islàmic a Iraq i Síria, els crims de dret internacional de Sudan del Sud que obliguen a moltíssimes persones a sortir del país.

4) Els líders dels països rics han seguit abordant la crisi global dels refugiats amb una evasió de responsabilitats i absoluta insensibilitat, en considerar les persones refugiades no com a persones amb drets sinó com a problemes que cal apartar.

5) El preu de denunciar la injustícia continua augmentant: a Turquia, després del fallit cop d’estat del 2016, s’ha produït un despietat i arbitrari atac contra la societat civil; a Xina es va deslligar una repressió sense precedents contra persones i organitzacions considerades crítiques amb el Govern; a Rússia van ser detinguts centenars de manifestants pacífics, simples vianants i periodistes; a Veneçuela, centenars de persones van ser detingudes arbitràriament i van patir la força dels cossos de seguretat en resposta a les protestes públiques contra l’augment de la inflació i l’escassetat d’aliments i subministraments mèdics; situacions semblants es van produir a Egipte i Iran.

Reprodueixo, literalment, la conclusió a la qual arriba el pròleg d’aquest informe:

“A medida que nos aproximamos al 70 aniversario de la Declaración Universal de Derechos Humanos en diciembre de 2018, el desafío que se nos plantea es evidente. Ha llegado el momento de recuperar la idea esencial de la igualdad y la dignidad de todas las personas, de apreciar esos valores y exigir que se conviertan en la base de la formulación de políticas y de su aplicación. Las fronteras artificiales erigidas por una política de demonización sólo nos conducen al conflicto y la brutalidad, a una visión dantesca de la humanidad gobernada por el puro interés personal y ciega a las dificultades ajenas. Son demasiados los líderes del mundo que han permitido que quienes se valen de la denigración determinen la agenda, sin articular una visión alternativa. Es hora de cambiar esta situación. Debemos negarnos a aceptar discursos de demonización y crear, por el contrario, una cultura de solidaridad. Debemos afinar nuestra capacidad de ser generosos con las demás personas. Debemos hacer valer el derecho de todas las personas a participar en la construcción de la sociedad a la que pertenecen. Y debemos buscar respuestas constructivas —enraizadas en los derechos humanos— a las frustraciones, la ira y la alienación que sirven de contexto idóneo a tóxicos discursos políticos de culpabilización”.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Poca eficàcia en la concessió de les sol·licituds de RMI

 

o-POBREZA-INFANTIL-EN-ESPAA-900

Foto: Aitor Lasa. El Huffington Post.

 

 

Estic buscant aquests dies informació sobre l’aplicació de les Rendes Mínimes d’Inserció (RMI) en les diferents Comunitats Autònomes i he trobat en un document sobre la RMI de la Comunitat de Madrid un indicador sobre la proporció entre sol·licituds resoltes positivament i les denegades o arxivades (perquè els interessats no han pogut aportar la documentació requerida), que m’ha sobtat molt: els darrers anys, a la Comunitat de Madrid les sol·licituds denegades o arxivades han superat el 60% del total de sol·licituds presentades. Si a això afegim que només sol·liciten la RMI una petita part de les famílies que la necessiten, per manca d’informació, per dificultats per iniciar la gestió, per experiències negatives prèvies o per alguns temors…

 

Els autors de l’informe atribueixen, en part, aquest fracàs al fet que el procediment de tramitació és excessivament complex i està ple d’obstacles. Perquè uns feu un idea del que s’està denunciant: segons dades provisionals del 2016, es van concedir 6.900 rendes, es van denegar 3.400 i es va acordar l’arxiu d’altres 3.500 sol·licituds. El 98% de les instàncies arxivades (sense resoldre la concessió ni la denegació) estaven motivades per no “haver presentat en el termini establert la documentació requerida”, és a dir, no es van denegar per no tenir dret a la RMI, sinó per impossibilitat material de demostrar documentalment els requisits exigits per a la seva obtenció.

 

La conclusió de l’estudi és molt preocupant: a la Comunitat de Madrid, la RMI només arriba a una part molt petita de les persones en situació de pobresa extrema: segons un estudi de l’EAPN el 2015 hi havia a la Comunitat de Madrid unes 405.000 persones en pobresa extrema, però només van percebre la RMI 29.865 famílies, amb un total de 103.265 persones beneficiàries (el 25,5% del total).

 

Em temo que aquesta situació no és exclusiva de la Comunitat de Madrid, ja que els procediments són complexos en totes parts, i els interessats troben moltes dificultats per acreditar que reuneixen les condicions per obtenir la RMI. Continuo buscant més dades…

 

 

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Les xifres de la pobresa a Catalunya (1)

pobreza-ue-mapa

Començo avui una sèrie de notes sobre les xifres de la pobresa a Catalunya, per comparar la situació actual amb l’anterior a la crisi (2007) i amb l’any 2013, en què es van assolir les taxes més altes. És evident que des del 2013 els indicadors socials mostren una treva, però les efectes de la crisi i de les retallades dels pressupostos de la Generalitat no han permès recuperar els nivells socials d’abans de la crisi i continuen sent massa elevades.

Les xifres de l’atur, dels desnonaments i la taxa se risc de pobresa són doloroses:

1) Taxa d’atur: 2007 = 6,5%, 2013 = 23,1% i 2016 = 15,7%
2) Taxa d’atur juvenil: 2007 = 13,4%, 2013 = 50,2% i 2016 = 34,3%
3) Taxa de risc de pobresa: 2007 = 18,2%, 2013 = 19,8% i 2016 = 19,2%
4) Execucions hipotecàries per any: 2007 = 4.538, 2013 = 18.341 i 2016 = 9.660
5) Llars que reben prestacions socials: 2007 = 53,1%, 2013 = 65,9% i 2016 = 60,9%

La taxa de risc de pobresa es refereix a les persones que tenen una renda disponible per sota del 60% de la mitjana dels ingressos anuals de la població catalana, després de les transferències socials, incloent-hi les pensions de jubilació i de supervivència i totes les actuacions del sistema de protecció social per reduir la pobresa.

La taxa de risc de pobresa a Catalunya és del 19,2%, per sota de la mitjana espanyola (22,3%) i per sobre de la mitjana de la UE (17,3%).

L’any passat, aproximadament el 61% de les llars catalanes van rebre prestacions socials: subsidi d’atur, ajuts per vellesa o supervivència, entre d’altres.

Les dones són un dels col·lectius més vulnerables: amb l’excepció de l’any 2013, en el període 2007-2016 la taxa de risc de pobresa femenina ha estat sempre més elevada. També els infants són un dels grups més perjudicats per la crisi: el 2009 la taxa de pobresa dels menors de 16 anys representava el 30,7%

La posició d’Espanya en la taxa de pobresa europea continua sent molt dolenta: ocupa la tercera posició de la cua, per davant només de Romania (25,3%) i Bulgària (22,9%).

pobreza-ue-mapa-listado

Més informació: elcritic.cat i elperiodico.cat.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

La invisibilitat de la precarietat (informe de Càritas Barcelona-4ª nota)

bloc3-descarregar-informe-vides-precaries

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

Les condicions del treball precari: invisibilitat, desprotecció i cercle viciós

Hi ha dues tipologies de treball precari: 1) els treballs en condicions irregulars (o economia informal) i 2) els que, malgrat tenir condicions regulars (contracte de treball) tenen condicions precàries, com ara la temporalitat, la jornada parcial involuntària, situacions d’explotació…

Quan no existeix un contracte de treball, la persona treballadora es troba desprotegida i es manté en la precarietat tant en el present com en el futur: perd el dret de cobrament de prestacions per desocupació i d’incapacitat laboral, per malaltia o accident laboral, i perd el dret al cobrament d’una pensió pública contributiva. És com si no existís laboralment, i no té cap dret de protecció laboral.

Un dels tipus de treball en condicions informals és el de jornades laborals de molt poques hores i de sous molt baixos que no permeten cobrir les necessitats bàsiques.

Quan no existeix contracte de treball, es deriven més conseqüències: situació abusiva amb un treball desmesurat per un sou mot baix, o el no reconeixement dels dies de descans que fixa la llei ni el cobrament de les hores extres… Fins i tot es veuen obligades a treballar malaltes, en no tenir dret a la prestació per incapacitat temporal.

És molt difícil sortir de la precarietat. Quan la persona es troba en aquesta situació se sent atrapada. La falta d’estabilitat i de continuïtat i la desprotecció present i futura fan que la persona se centri en el present, incapaç de planificar la seva vida a llarg termini. El fet d’haver de dedicar tots els esforços en cobrir les necessitats bàsiques i immediates, com la llar o l’alimentació pròpia i dels fills, fa que la persona només pugui viure en el present, sense planificar un futur, i, per tant, difícilment podrà construir estratègies per sortir-se’n. Es pot dir que la intensitat de la lluita per sobreviure avui és un obstacle perquè el demà sigui millor.

Podeu trobar més informació en el blog de Càritas Barcelona: 24-01-2018 i 26-01-2018.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Els impactes de la precarietat (informe de Càritas Barcelona-3ª nota)

 

precarietat

Imatge de l’informe “Vides precàries” – Font: Càritas

 

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

1. L’habitatge

L’any 2013 un estudi de Càritas Barcelona sobre l’habitatge i la salut, fet mitjançant una enquesta a 320 persones ateses per Càritas, va mostrar que existeix una relació entre la precarietat de la feina (entesa com a situacions d’atur i de treball en economia submergida) i els probes d’habitatge. Quan es va preguntar per l’habitatge que tenien en aquell moment, els enquestats van mostrar una gran por per a perdre’l: més del 65% dels homes creien que podrien perdre l’habitatge, en comparació amb un 57% de dones.

2. El “precariat” a Catalunya

Segons un estudi del doctor Joan Benach i el seu equip (2015) sobre una mostra de 2.279 persones majors de 16 anys amb contracte de treball, el 43% de les persones es trobaven en situació de precarietat. Aquest estudi assenyala clarament els col·lectius que més pateixen situacions de precarietat: els immigrants i els joves. Si a més a més s’és dona, es pateix una triple exclusió.

Els indicadors de precarietat d’aquests tres col·lectius són el següents:
• Les dones pateixen molt més la precarietat que els homes (51% respecte del 34%)
• El grup amb més prevalença de precarietat és el dels joves de 16 a 24 anys (86,6%)
• Les persones estrangeres pateixen més la precarietat que les espanyoles (58% respecte del 29%).

El nivell de formació també és un factor de precarietat: com més formació tenen es persones menys precarietat preval (estudis primaris, 51,3%; estudis universitaris, 27,6%).

3. La vida en la precarietat

La inexistència o la dificultat d’accedir a una feina decent afecta tots els sectors de la població, però encara més les dones, la població jove i les persones d’origen estranger.

“La precarietat impossibilita dur una vida semblant a la de l’entorn social en què es mou la persona. Dificulta l’accés al consum, però també al pagament de rebuts i la planificació econòmica de la vida. Els ingressos econòmics no són mai constants, ni tampoc de la mateixa quantitat. D’aquesta manera l’estalvi és impossible, i els deutes són part indestriable del dia a dia de les persones, més encara si no tenen la sort de poder comptar amb suport familiar” (pàg. 22).

“Però la precarietat ha posat fi a una feina digna i l’escenari que tenen al davant les persones que la pateixen són trajectòries en cerca constant de l’oportunitat. Es busca una oportunitat per demostrar què són. Per demostrar que no són mereixedores d’aquesta situació precària que consideren injusta” (pàg. 23).

“Les persones que viuen en precari pateixen una situació de vulnerabilitat en tots els àmbits de la vida. Això comporta viure amb por constantment, dificulta la vida en comú, les deixa a la intempèrie, a mercè d’un seguit d’esdeveniments externs que governen la seva vida sense que elles tinguin la sensació de poder fer res per impedir-ho” (pàg. 23).

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Alguns indicadors de precarietat (informe de Càritas Barcelona-2ª nota)

informe

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

1. L’atur precaritza

Abans de la crisi, la taxa d’atur a Barcelona havia assolit un nivell mínim entorn del 6%, i va arribar al 24% el 2013. Des d’aquell any està baixant fins un 15% a l’inici del 2017, però malgrat aquest descens la quantitat de gent sense ocupació continua essent molt alta. Això ha creat una “reserva” de mà d’obra disposada a treballar en condicions precàries, que constitueixen una competència molt forta per a les persones que busquen feina (saben que si no accepten les condicions de la feina, una altra persona en atur podrà acceptar-les).

El mercat de treball veu com augmenta la quantitat de persones anomenades “desanimades”: són les persones inactives que contesten a l’enquesta de població activa (EPA) que creuen que no trobaran feina quan se’ls pregunta per què no en busquen (aquest col·lectiu ha crescut un 46% en vuit anys a la província de Barcelona).

2. Desprotecció social

El sistema de prestacions econòmiques per desocupació no ha estat suficient por donar resposta a l’elevat augment del nombre d’aturats: així, entre 2008 i 2016, ha caigut un 28% e nombre de persones que reben alguna de les tres prestacions d’atur (la prestació contributiva, el subsidi d’atur i la renda activa d’inserció). Al final del 2016 la prestació contributiva dona cobertura a un 55% menys de persones que el 2008.

Es va degradant així el grau de protecció de la persona desocupada, ja que hem passat d’una prestació contributiva dominant a un sistema basat en prestacions assistencials, les quals contribueixen a la precarització de les condicions de vida de les persones.

Les causes d’aquest canvi són degudes al fet que les persones esgoten la prestació contributiva al cap d’un període màxim de dos anys, i també per haver-se endurit les condicions d’accés a les prestacions d’atur amb la reforma laboral del 2012 (moltes persones que han treballat no en poden ser beneficiàries). La conseqüència és evident: s’ha incrementat el nombre d’aturats que no reben la prestació per atur i així la taxa de cobertura de la prestació d’atur ha passat de més del 80% l’any 2008, a estar per sota del 60% el 2016 a la província de Barcelona.

3. Temporalitat i parcialitat

El mercat laboral té un alt nivell de contractes temporals, que es van encadenar, i ofereixen unes condicions precàries de feina (el 2017 el 21% del total d’assalariats a Catalunya tenien un contracte temporal). Però aquesta contractació temporal afecta al 92% dels nous contractes aquest darrer any (i el 605 d’aquests contractes temporals han estat de menys de sis mesos de durada.

En relació als contractes de jornada parcial hi ha una majoria de persones que treballen parcialment de manera involuntària. Per una altra banda, hi ha persones que pateixen una pressió per incrementar la seva jornada laboral sense que es modifiquin les condicions de contractació parcial (fan una jornada completa, tenen un contracte a mitja jornada i cobren la diferència informalment).

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario