Poca eficàcia en la concessió de les sol·licituds de RMI

 

o-POBREZA-INFANTIL-EN-ESPAA-900

Foto: Aitor Lasa. El Huffington Post.

 

 

Estic buscant aquests dies informació sobre l’aplicació de les Rendes Mínimes d’Inserció (RMI) en les diferents Comunitats Autònomes i he trobat en un document sobre la RMI de la Comunitat de Madrid un indicador sobre la proporció entre sol·licituds resoltes positivament i les denegades o arxivades (perquè els interessats no han pogut aportar la documentació requerida), que m’ha sobtat molt: els darrers anys, a la Comunitat de Madrid les sol·licituds denegades o arxivades han superat el 60% del total de sol·licituds presentades. Si a això afegim que només sol·liciten la RMI una petita part de les famílies que la necessiten, per manca d’informació, per dificultats per iniciar la gestió, per experiències negatives prèvies o per alguns temors…

 

Els autors de l’informe atribueixen, en part, aquest fracàs al fet que el procediment de tramitació és excessivament complex i està ple d’obstacles. Perquè uns feu un idea del que s’està denunciant: segons dades provisionals del 2016, es van concedir 6.900 rendes, es van denegar 3.400 i es va acordar l’arxiu d’altres 3.500 sol·licituds. El 98% de les instàncies arxivades (sense resoldre la concessió ni la denegació) estaven motivades per no “haver presentat en el termini establert la documentació requerida”, és a dir, no es van denegar per no tenir dret a la RMI, sinó per impossibilitat material de demostrar documentalment els requisits exigits per a la seva obtenció.

 

La conclusió de l’estudi és molt preocupant: a la Comunitat de Madrid, la RMI només arriba a una part molt petita de les persones en situació de pobresa extrema: segons un estudi de l’EAPN el 2015 hi havia a la Comunitat de Madrid unes 405.000 persones en pobresa extrema, però només van percebre la RMI 29.865 famílies, amb un total de 103.265 persones beneficiàries (el 25,5% del total).

 

Em temo que aquesta situació no és exclusiva de la Comunitat de Madrid, ja que els procediments són complexos en totes parts, i els interessats troben moltes dificultats per acreditar que reuneixen les condicions per obtenir la RMI. Continuo buscant més dades…

 

 

 

Anuncios
Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Les xifres de la pobresa a Catalunya (1)

pobreza-ue-mapa

Començo avui una sèrie de notes sobre les xifres de la pobresa a Catalunya, per comparar la situació actual amb l’anterior a la crisi (2007) i amb l’any 2013, en què es van assolir les taxes més altes. És evident que des del 2013 els indicadors socials mostren una treva, però les efectes de la crisi i de les retallades dels pressupostos de la Generalitat no han permès recuperar els nivells socials d’abans de la crisi i continuen sent massa elevades.

Les xifres de l’atur, dels desnonaments i la taxa se risc de pobresa són doloroses:

1) Taxa d’atur: 2007 = 6,5%, 2013 = 23,1% i 2016 = 15,7%
2) Taxa d’atur juvenil: 2007 = 13,4%, 2013 = 50,2% i 2016 = 34,3%
3) Taxa de risc de pobresa: 2007 = 18,2%, 2013 = 19,8% i 2016 = 19,2%
4) Execucions hipotecàries per any: 2007 = 4.538, 2013 = 18.341 i 2016 = 9.660
5) Llars que reben prestacions socials: 2007 = 53,1%, 2013 = 65,9% i 2016 = 60,9%

La taxa de risc de pobresa es refereix a les persones que tenen una renda disponible per sota del 60% de la mitjana dels ingressos anuals de la població catalana, després de les transferències socials, incloent-hi les pensions de jubilació i de supervivència i totes les actuacions del sistema de protecció social per reduir la pobresa.

La taxa de risc de pobresa a Catalunya és del 19,2%, per sota de la mitjana espanyola (22,3%) i per sobre de la mitjana de la UE (17,3%).

L’any passat, aproximadament el 61% de les llars catalanes van rebre prestacions socials: subsidi d’atur, ajuts per vellesa o supervivència, entre d’altres.

Les dones són un dels col·lectius més vulnerables: amb l’excepció de l’any 2013, en el període 2007-2016 la taxa de risc de pobresa femenina ha estat sempre més elevada. També els infants són un dels grups més perjudicats per la crisi: el 2009 la taxa de pobresa dels menors de 16 anys representava el 30,7%

La posició d’Espanya en la taxa de pobresa europea continua sent molt dolenta: ocupa la tercera posició de la cua, per davant només de Romania (25,3%) i Bulgària (22,9%).

pobreza-ue-mapa-listado

Més informació: elcritic.cat i elperiodico.cat.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

La invisibilitat de la precarietat (informe de Càritas Barcelona-4ª nota)

bloc3-descarregar-informe-vides-precaries

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

Les condicions del treball precari: invisibilitat, desprotecció i cercle viciós

Hi ha dues tipologies de treball precari: 1) els treballs en condicions irregulars (o economia informal) i 2) els que, malgrat tenir condicions regulars (contracte de treball) tenen condicions precàries, com ara la temporalitat, la jornada parcial involuntària, situacions d’explotació…

Quan no existeix un contracte de treball, la persona treballadora es troba desprotegida i es manté en la precarietat tant en el present com en el futur: perd el dret de cobrament de prestacions per desocupació i d’incapacitat laboral, per malaltia o accident laboral, i perd el dret al cobrament d’una pensió pública contributiva. És com si no existís laboralment, i no té cap dret de protecció laboral.

Un dels tipus de treball en condicions informals és el de jornades laborals de molt poques hores i de sous molt baixos que no permeten cobrir les necessitats bàsiques.

Quan no existeix contracte de treball, es deriven més conseqüències: situació abusiva amb un treball desmesurat per un sou mot baix, o el no reconeixement dels dies de descans que fixa la llei ni el cobrament de les hores extres… Fins i tot es veuen obligades a treballar malaltes, en no tenir dret a la prestació per incapacitat temporal.

És molt difícil sortir de la precarietat. Quan la persona es troba en aquesta situació se sent atrapada. La falta d’estabilitat i de continuïtat i la desprotecció present i futura fan que la persona se centri en el present, incapaç de planificar la seva vida a llarg termini. El fet d’haver de dedicar tots els esforços en cobrir les necessitats bàsiques i immediates, com la llar o l’alimentació pròpia i dels fills, fa que la persona només pugui viure en el present, sense planificar un futur, i, per tant, difícilment podrà construir estratègies per sortir-se’n. Es pot dir que la intensitat de la lluita per sobreviure avui és un obstacle perquè el demà sigui millor.

Podeu trobar més informació en el blog de Càritas Barcelona: 24-01-2018 i 26-01-2018.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Els impactes de la precarietat (informe de Càritas Barcelona-3ª nota)

 

precarietat

Imatge de l’informe “Vides precàries” – Font: Càritas

 

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

1. L’habitatge

L’any 2013 un estudi de Càritas Barcelona sobre l’habitatge i la salut, fet mitjançant una enquesta a 320 persones ateses per Càritas, va mostrar que existeix una relació entre la precarietat de la feina (entesa com a situacions d’atur i de treball en economia submergida) i els probes d’habitatge. Quan es va preguntar per l’habitatge que tenien en aquell moment, els enquestats van mostrar una gran por per a perdre’l: més del 65% dels homes creien que podrien perdre l’habitatge, en comparació amb un 57% de dones.

2. El “precariat” a Catalunya

Segons un estudi del doctor Joan Benach i el seu equip (2015) sobre una mostra de 2.279 persones majors de 16 anys amb contracte de treball, el 43% de les persones es trobaven en situació de precarietat. Aquest estudi assenyala clarament els col·lectius que més pateixen situacions de precarietat: els immigrants i els joves. Si a més a més s’és dona, es pateix una triple exclusió.

Els indicadors de precarietat d’aquests tres col·lectius són el següents:
• Les dones pateixen molt més la precarietat que els homes (51% respecte del 34%)
• El grup amb més prevalença de precarietat és el dels joves de 16 a 24 anys (86,6%)
• Les persones estrangeres pateixen més la precarietat que les espanyoles (58% respecte del 29%).

El nivell de formació també és un factor de precarietat: com més formació tenen es persones menys precarietat preval (estudis primaris, 51,3%; estudis universitaris, 27,6%).

3. La vida en la precarietat

La inexistència o la dificultat d’accedir a una feina decent afecta tots els sectors de la població, però encara més les dones, la població jove i les persones d’origen estranger.

“La precarietat impossibilita dur una vida semblant a la de l’entorn social en què es mou la persona. Dificulta l’accés al consum, però també al pagament de rebuts i la planificació econòmica de la vida. Els ingressos econòmics no són mai constants, ni tampoc de la mateixa quantitat. D’aquesta manera l’estalvi és impossible, i els deutes són part indestriable del dia a dia de les persones, més encara si no tenen la sort de poder comptar amb suport familiar” (pàg. 22).

“Però la precarietat ha posat fi a una feina digna i l’escenari que tenen al davant les persones que la pateixen són trajectòries en cerca constant de l’oportunitat. Es busca una oportunitat per demostrar què són. Per demostrar que no són mereixedores d’aquesta situació precària que consideren injusta” (pàg. 23).

“Les persones que viuen en precari pateixen una situació de vulnerabilitat en tots els àmbits de la vida. Això comporta viure amb por constantment, dificulta la vida en comú, les deixa a la intempèrie, a mercè d’un seguit d’esdeveniments externs que governen la seva vida sense que elles tinguin la sensació de poder fer res per impedir-ho” (pàg. 23).

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Alguns indicadors de precarietat (informe de Càritas Barcelona-2ª nota)

informe

Continuo comentant avui l’informe de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral.

1. L’atur precaritza

Abans de la crisi, la taxa d’atur a Barcelona havia assolit un nivell mínim entorn del 6%, i va arribar al 24% el 2013. Des d’aquell any està baixant fins un 15% a l’inici del 2017, però malgrat aquest descens la quantitat de gent sense ocupació continua essent molt alta. Això ha creat una “reserva” de mà d’obra disposada a treballar en condicions precàries, que constitueixen una competència molt forta per a les persones que busquen feina (saben que si no accepten les condicions de la feina, una altra persona en atur podrà acceptar-les).

El mercat de treball veu com augmenta la quantitat de persones anomenades “desanimades”: són les persones inactives que contesten a l’enquesta de població activa (EPA) que creuen que no trobaran feina quan se’ls pregunta per què no en busquen (aquest col·lectiu ha crescut un 46% en vuit anys a la província de Barcelona).

2. Desprotecció social

El sistema de prestacions econòmiques per desocupació no ha estat suficient por donar resposta a l’elevat augment del nombre d’aturats: així, entre 2008 i 2016, ha caigut un 28% e nombre de persones que reben alguna de les tres prestacions d’atur (la prestació contributiva, el subsidi d’atur i la renda activa d’inserció). Al final del 2016 la prestació contributiva dona cobertura a un 55% menys de persones que el 2008.

Es va degradant així el grau de protecció de la persona desocupada, ja que hem passat d’una prestació contributiva dominant a un sistema basat en prestacions assistencials, les quals contribueixen a la precarització de les condicions de vida de les persones.

Les causes d’aquest canvi són degudes al fet que les persones esgoten la prestació contributiva al cap d’un període màxim de dos anys, i també per haver-se endurit les condicions d’accés a les prestacions d’atur amb la reforma laboral del 2012 (moltes persones que han treballat no en poden ser beneficiàries). La conseqüència és evident: s’ha incrementat el nombre d’aturats que no reben la prestació per atur i així la taxa de cobertura de la prestació d’atur ha passat de més del 80% l’any 2008, a estar per sota del 60% el 2016 a la província de Barcelona.

3. Temporalitat i parcialitat

El mercat laboral té un alt nivell de contractes temporals, que es van encadenar, i ofereixen unes condicions precàries de feina (el 2017 el 21% del total d’assalariats a Catalunya tenien un contracte temporal). Però aquesta contractació temporal afecta al 92% dels nous contractes aquest darrer any (i el 605 d’aquests contractes temporals han estat de menys de sis mesos de durada.

En relació als contractes de jornada parcial hi ha una majoria de persones que treballen parcialment de manera involuntària. Per una altra banda, hi ha persones que pateixen una pressió per incrementar la seva jornada laboral sense que es modifiquin les condicions de contractació parcial (fan una jornada completa, tenen un contracte a mitja jornada i cobren la diferència informalment).

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Inacció dels governs contra la desigualtat (informe OXFAM-2 nota)

 

http___i.huffpost.com_gen_1571899_images_n-POBREZA-628x314 PHOTOS.COM

PHOTOS.COM

 

Continuo comentant avui l’informe d’OXFAM sobre la desigualtat de riquesa de l’any 2017.

Molts líders polítics i de les institucions internacionals s’han expressat en públic que cal reduir la bretxa entre rics i pobres. Així, en 2015 193 governs van signar l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 19 que aspira a reduir la desigualtat. Malgrat aquest reconeixement, molts dels governs dels països rics i dels països pobres estan prenent decisions que empitjoren més la situació, per exemple, baixant es impostos, limitant els drets laborals i promovent una major desregularització.

Dues institucions molt conegudes, com el Banc Mundial o l’FMI, que fa temps que alerten contra la desigualtat, fan actuacions contràries: per exemple, el Banc Mundial continua donant suport a empreses que fan ús de paradisos fiscals, i l’FMI encara dona suport a polítiques que contribueixen a incrementar la bretxa entre rics i pobres, com ara les baixades en els salaris mínims i pujades d’impostos per als grups més pobres.

La desigualtat no es inevitable, sinó que és una opció política. Malgrat les preocupacions i reivindicacions de la ciutadania, la majoria de líders polítics adopten polítiques equivocades. I per tant, la desigualtat continua creixent al món: durant els darrers 30 anys la desigualtat d’ingressos ha augmentat en quasi tots els països (7 de cada 10 persones viuen en un país on la desigualtat ha augmentat).

A nivell mundial, la desigualtat de riquesa està creixent. OXFAM ha denunciat que l’1% més ric té més riqueses que el 99% més pobre.

La desigualtat de riquesa és molt més elevada que la d’ingressos, i ha augmentat considerablement en les darreres dècades. A Xina, la concentració de riquesa en mans del 10% més ric ja és equiparable a la dels Estats Units; en aquest darrer país, la proporció de riquesa en mans del 0,1% més ric va augmentar del 7% al 22% entre 1978 i 2012.

En canvi, les històries de major èxit en la reducció de la desigualtat nacional d’ingressos s’han donat en aquells països que han augmentat els impostos als més rics i també la despesa social, la qual cosa contradiu els principis de l’economia neoliberal.

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Informe demolidor de Càritas Barcelona sobre la precarietat laboral

 

la-pobresa-es-una-realitat-ben-palpable-a-terrassa El Món

Fotografia El Món

 

Càritas Barcelona ha fet públic un informe demolidor sobre la precarietat laboral: “Vides precàries. Quan la precarietat laboral ho envaeix tot”, redactat per Miriam Feu i Fernando Díaz.  Li dedicaré aquests dies més d’una nota d’aquest post a l’informe de Càritas, avui em limito a recollir la descripció brutal que en fa de la precarietat.

1.Treballador pobre i precarietat laboral

La pobresa en el treball és relativa al llindar de la pobresa (un treballador pobre té uns ingressos per sota del llindar de la pobresa, és a dir, per sota del 60% de la mediana d’ingressos de la població), en canvi la precarietat té a veure amb més elements, més enllà del sou. Es pot patir precarietat laboral i no ser treballador pobre, i també es pot ser treballador pobre i no patir precarietat laboral.

2. Sis formes de seguretat relacionades amb el treball

La precarietat laboral consisteix en haver perdut alguna de les sis formes de seguretat laboral:

  • seguretat del mercat laboral – assolir la plena ocupació;
  • seguretat d’ocupació – protecció davant l’acomiadament;
  • seguretat del lloc de treball – mantenir la feina o ascendir laboralment;
  • seguretat en el treball – seguretat davant els accidents;
  • seguretat en la reproducció d’habilitats – possibilitat de formar-se dins la feina;
  • i seguretat en la representació – drets d’associació, de representació i de vaga.

3. La precarietat afecta tots els àmbits de les vides

Afecta l’habitatge, la salut física i mental, les relacions familiars… La precarietat afecta la identitat de les persones, “ja que el treball assalariat s’ha constituït com la principal font de reconeixement social i personal i, per tant, caure en la precarietat és fer-se invisible per a la resta de la societat” (pàg. 15).

4. La inseguretat, la inestabilitat i la incertesa dominen la relació amb el treball

Com va denunciar, reiteradament, Bauman, la incertesa i la inseguretat s’han instal·lat en la vida social, i això té conseqüències en vides amenaçades i permanentment vulnerables. És un procés de precarització de tota la vida, que comporta tres despossessions:

  • Despossessió material, en negar l’accés a drets bàsics (habitatge, alimentació, descans, oci o la participació).
  • Despossessió vital, en fer que les experiències de les persones manquin d’un sentit i d’una coherència.
  • Despossessió espiritual, en provocar vides amb por, amb incertesa.

5. Cercle viciós que atrapa les persones que pateixen precarietat: les persones que pateixen precarietat laboral queden atrapades en un cercle viciós del qual és molt difícil poder sortir i en el qual no depenen d’elles mateixes, sinó de l’atzar o el suport que es puguin trobar pel camí.

Per acabar avui, l’informe descriu magistralment aquest cercle viciós que envolta les persones que pateixen precarietat, amb les següents paraules, que m’és impossible resumir més i que, per tant, us les reprodueixo literalment:

“Aquest cercle està compost per una entrada i sortida ràpida del mercat de treball. Les persones en precarietat experimenten episodis curts d’ocupació, en feines molt diferents, per tant, sense possibilitat de professionalitzar-se o de fer créixer la carrera, amb horaris i condicions no coincidents, que, per tant, impossibiliten l’organització de la vida no laboral. I, quan no tenen aquesta feina precària, les persones pateixen l’atur sense capacitat de fer res més que buscar un altre lloc de treball, o rebre formacions en àmbits que tampoc no asseguren la seva utilitat en la propera feina que trobin. Una situació en què, a més a més, veuen com la desprotecció social és absoluta, ja que no existeixen prestacions adequades per a aquesta nova realitat. La situació de precarietat, en definitiva, es tradueix en una impossibilitat de gaudir d’un treball decent, ja que veuen inaccessibles totes les característiques d’aquest tipus de treball” (pàg. 17).

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Informe de l’OIT sobre el treball precari en el món

wcms_615598

Ahir la Organització Internacional del Treball (OIT) va fer públic un informe sobre les “Perspectives socials i de l’ocupació en el món”, que inclou conclusions sobre la precarietat laboral en el món que van en la mateixa direcció que l’informe d’OXFAM que vaig comentar en la meva nota del 23 de gener del 2018: el desequilibri enorme dels salaris i de les jornades laborals a temps parcial expliquen suficientment l’empobriment de molts milions de persones que viuen en la precarietat més absoluta, quan els més rics han incrementat les seves riqueses aquest 2017 fins a límits mai assolits fins ara.

Resumeixo algunes de les conclusions de l’OIT:

1) L’atur mundial continua sent molt elevat (més de 192 milions de persones el 2017), malgrat el repunt del creixement econòmic (el 3,6% el 2017, després del nivell mínim en sis anys del 3,2% el 2016).

2) Augmenta l’ocupació vulnerable: aquesta ocupació vulnerable (treballadors per compte propi i treballadors familiars auxiliars) està estancada des del 2012, havent arribat el 2017 al voltant del 42% dels treballadors del món, és a dir, 1.400 milions de persones.

3) La pobresa laboral extrema és elevada: els ingressos o el consum de més de 300 milions de treballadors de països emergents i en desenvolupament són inferiors a 1,90 dòlars PPA al dia. El 2018 en els països en desenvolupament creixerà fins al 40% de totes les persones ocupades (més de 114 milions de treballadors).

4) Persisteixen les desigualtats de gènere en el mercat de treball: en 2017, el 82% de les dones dels països en desenvolupament es trobaven en modalitats d’ocupació vulnerable en comparació amb el 72% dels homes.

5) L’envelliment de la població afegirà pressió als problemes futurs del mercat laboral: en els països desenvolupats s’estima que el 2030 hi haurà cinc persones de 65 anys o més per cada deu persones en la força del treball, un augment amb relació a les 3,5 de 2017.

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

La desigualtat al món ha crescut aquest 2017, segons l’informe d’OXFAM

ogb_105905_bangladesh_rasheda_washes_clothes_440x300

Coincidint amb el Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Suïssa) on es reuneixen a començament de cada any els més poderosos del món, l’ONG OXFAM publica el seu informe anual sobre la desigualtat de la riquesa en el món. Aquest any, entre altres temes, es parlarà a les conferències del fòrum de la necessitat d’una renda bàsica, del proteccionisme econòmic de Donald Trump, l’impacte dels robots en el món del treball o del lideratge femení en el món dels negocis.

Tanmateix, l’informe d’OXFAM “Premiar el treball, no la riquesa” (gener de 2018) és demolidor i carrega, un any més, contra la desigualtat global al món: durant el 2017 el 82% del creixement de la riquesa mundial va anar a parar a mans de l’1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar el més mínim.

Recullo algunes de les denúncies més punyents d’aquesta ONG:

  • El nombre de persones amb fortunes superiors als mil milions de dòlars ha assolit un màxim històric: 2.043 mil milionaris, un de nou cada dos dies.
  • La riquesa d’aquests mil milionaris ha crescut el suficient com per poder terminar amb l’extrema pobresa al món fins a set vegades.
  • Entre 2006 i 2015 els salaris van augmentar una mitjana d’un 2% anual, mentre que la riquesa dels mil milionaris es va incrementar en un 13%, sis vegades més.
  •  L’1% més ric segueix acumulant més riquesa que la resta de la humanitat (Credit Suisse, 2017).
  • A Nigèria, els interessos que genera en un any la riquesa de l’home més ric del país serien suficients per treure de la pobresa extrema a dos milions de persones.
  • Les tres persones més riques dels Estats Units tenen tanta riquesa com la meitat més pobre de la població del país (uns 160 milions de persones).
  • Una tercera part de la riquesa dels mil milionaris ha estat heretada: en els propers 20 anys, 500 dels homes més rics del món traspassaran als seus descendents una quantitat superior al PIB de la Índia, un país amb 1.300 milions d’habitants.
  • Si la desigualtat econòmica dins els països no hagués augmentat aquests darrers anys, haurien sortit de la pobresa 200 milions de persones (aquesta xifra hauria arribat a 700 milions si els pobres s’haguessin beneficiat del creixement econòmic més que els conciutadans rics).
  • Tenir un treball no significa escapar de la pobresa. La OIT ha estimat que prop d’una de cada tres persones amb treball en països emergents o en desenvolupament viu a la pobresa, proporció que va en augment.

Us animo a llegir, directament, l’informe.

És difícil calcular quan es detindrà aquesta desigualtat creixent, culpable de l’empobriment de milions de persones a tot el món. La cobdícia dels més rics no té límit, fins a on ha de créixer la riquesa dels més rics a costa d’empobrir cada vegada més als més pobres?

En una altra nota, continuaré comentant aquest informe d’OXFAM.

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Espanya a la cua de la contractació temporal en la UE

1515063897_658158_1515086382_noticia_grande

La darrera taxa de temporalitat coneguda és la del tercer trimestre de 2017, amb un 27% dels assalariats, amb un repunt constat des del primer trimestre del 2013, quan es va registrar la taxa mínima del 22%.

L’estabilitat laboral continua sent una assignatura pendent per al mercat de treball espanyol, molt allunyada de la taxa mitjana de la UE, amb un 14,2% (any 2016). Espanya és el segon país de la UE amb major taxa de temporalitat, darrera només de Polònia.

El 91,4% dels quasi 4milions de treballadors temporals el 2016 preferien ésser fixos, en front del 625 de la mitjana europea.

La recuperació econòmica de la UE es recolza en la desigualtat, la precarietat i l’empobriment d’un percentatge creixent de la població (per les polítiques d’austeritat, ajustos, reformes i retallades de drets laborals, adoptat perla Comissió Europea i el Consell de Ministres d’Economia de la UE). L’OCDE assenyala en un informe sobre la situació econòmica d’Europa que la desigualtat socioeconòmica ha crescut a Europa en les passades dècades i s’ha intensificat des de la crisi financera. El creixement econòmic europeu entrega els seus beneficis predominantment als més acomodats

La taxa tan elevada de temporalitat en el treball incrementa a Espanya la desigualtat i la pobresa (cada vegada hi ha més treballadors pobres, amb uns ingressos per sota del llindar de la pobresa). Si no es prenen mesures efectives amb un gran pacte sindical i de les patronals, no hi haurà manera de reduir la precarietat i a pobresa a Espanya.

Principals diferències entre els contractats fixos i els temporals:

1) Diferent regulació: en cas d’acomiadament: els temporals cobren una indemnització de 12 dies per any treballat al final del seu contracte, i els indefinits 33 dies per any i amb un topall de 24 mensualitats per acomiadament improcedent (20 dies i una anualitat en el cas d’acomiadament objectiu procedent).

2) Bretxa salarial: entre el 2008 i el 2015 els treballadors amb contracte temporal van cobrar una mitjana d’un 33,4% menys que els indefinits.

3) Accés a la formació: segons un estudi de l’OCDE, tenir un contracte temporal redueix la probabilitat de rebre formació en un 14% en un conjunt de vint països desenvolupats (en el cas d’Espanya, s’eleva al 18%).

4) Protecció social: els temporals tenen més dificultats per complir els requisits exigits per cobrar les prestacions i subsidis d’atur.

5) Menor representació: només el 13% dels temporals estan afiliats a un sindicat, en comparació con el 23% dels fixos.

6) Poc control per part de la inspecció de treball: només el 4% de les inspeccions de l’any 2016 van ser per combatre el frau en la contractació temporal.

 

TEMPORAL_sumario_centrado

 

Per a més informació: elpais.com, elpais.com, elpais.com, el periódico.com, eurostat

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario