Demolidor informe del Relator Especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans (2)

95597-004-3AE6885A

Continuo avui comentant l’informe del Relator Especial de les NU sobre l’extrema pobresa i els drets humans.

2. Educació

La vinculació entre l’educació i la pobresa és directa:

“En España, en 2018 el 33,7% de las personas con educación primaria o inferior estaban en riesgo de pobreza o exclusión social, en comparación con solo un 12,6% de personas con educación superior. Sin embargo, la inversión pública absoluta en educación como porcentaje del PIB ha disminuido significativamente entre 2009 y 2017” (pàg. 8).

Malgrat el fet que l’educació bàsica és gratuïta a Espanya, la despesa de transport, menjar, llibres i material escolar no estan coberts per l’Administració: el 25,7% de les llars amb nens i nenes en risc de pobresa van declarar el 2019 tenir grans dificultats per pagar les despeses associades a l’educació reglada.

Les taxes d’abandonament escolar i de repetidors són molt elevades:

“España lidera la UE en abandono escolar, con una tasa de deserción temprana del 17,9% en educación y formación en 2018,37 a un coste estimado de entre 5,9 y 10,7% del PIB total. También registra la tasa de repetición de segundo curso más alta de la UE: los estudiantes con desventajas económicas son seis veces más propensos a repetir el año” (pàg. 9).

Aquestes xifres preocupants reflecteixen una mala qualitat del sistema educatiu i una pèrdua important del benestar econòmic del país.

Tanmateix, la segregació escolar fa que augmenti la repetició de curs així com el fracàs i l’abandonament escolar.

3. Atenció sanitària

El sistema actual sanitari exclou algunes persones immigrades durant els 90 primers dies a Espanya, ja que la derogació del RD llei del 2012 que limitava la cobertura sanitària universal, va excloure les persones immigrades.

4. Comunitats autònomes

Les retallades econòmiques durant la crisi ha afectat la capacitat de les comunitats autònomes per combatre la pobresa:

“Es escandaloso que Extremadura, la comunidad autónoma con la tasa AROPE más alta y el ingreso medio más bajo, recibiera una inversión menor del gobierno central en 2018 que en 2008 (3.002 millones de euros en 2018 en comparación con 3.180 millones de euros en 2008). Del mismo modo, Andalucía, la comunidad autónoma más poblada de España, con una tasa AROPE muy superior a la media, experimentó una caída en la financiación recibida de 19.099 millones en 2008 a 18.983 millones de euros en 2018” (pàg. 10).

El 2018 la despesa social totals de les comunitats autònomes (incloses l’assistència sanitària, l’educació i la protecció social) continuava sent un 33,4% més baix que abans de la crisi, malgrat l’augment significatiu de la demanda provocat per la crisi.

 

 

 

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Demolidor informe del Relator Especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans (1)

PROTOCOLO1831-807089

El proppassat 7 de febrer es va fer públic l’informe duríssim del Relator Especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans, sobre la conclusió de la seva visita oficial a Espanya entre el 27 de gener i el 7 de febrer de 2020.

D’entrada, el Relator Especial resumeix la situació espanyola actual amb poques, però flagrants, paraules:

“El país tiene un alto nivel de paro, un desempleo juvenil crónico, una crisis de vivienda de proporciones inquietantes, una profunda pobreza generalizada, disposiciones de protección social en gran medida inadecuadas, un sistema educativo segregado y cada vez más anacrónico, políticas fiscales que brindan muchos más beneficios a los ricos que a los pobres, y una mentalidad burocrática profundamente arraigada en muchas partes del gobierno que valora los procedimientos formalistas por encima del bienestar de las persones” (pàg. 1).

La visió del Relator Especial de les NU, Philip Alston, sobre la pobresa a Espanya és molt contundent, en molt pocs dies ha pogut comprovar in situ la marginació que afecta les persones més vulnerables de la societat espanyola.

Faig una selecció de les seves afirmacions inicials, algunes amb una fina ironia, en què denuncia la inactivitat dels governs, el creixement imparable de la pobresa, l’arbitrarietat de les actuacions administratives que revoquen les ajudes sense cap motivació i la desigualtat amb què es reparteixen els beneficis posteriors a la crisi econòmica entre els més rics i els més pobres:

• “Si los planes estratégicos, los programas de acción y los informes voluminosos pero ilegibles pudieran resolver la pobreza, España estaría en la cresta de la ola” (pàg. 1).
• “La pobreza es en última instancia una opción política y los gobiernos pueden, si lo desean, optar por superarla” (pàg. 1).
• “Actualmente España se sitúa cerca de las últimas posiciones de la UE en demasiados indicadores sociales. Las tasas de pobreza son alarmantemente altas” (pàg. 2).
• “Las cifras de empleo ocultan una de las tasas más altas de pobreza activa de la UE, donde muchas personas trabajan en empleos mal pagados, a tiempo parcial o temporales” (pàg. 2).
• “Las persones menos favorecidas describieron sentirse abandonadas (…) ante un sistema burocrático arbitrario que de repente niega o revoca ayudas vitales sin ofrecer explicación” (pàg. 3).
• “Los beneficios de la recuperación económica han ido a parar en gran medida a las empresas y las persones más ricas” (pàg. 3).
• “Los beneficios de las empresas se han recuperado en gran medida desde la crisis, pero los ingresos tributarios en concepto de impuesto sobre sociedades disminuyeron a la mitad entre 2007 y 2019, del 22,3% de los ingresos fiscales totales al 11,9%. (…) Con la desregulación y los fuertes recortes de impuestos sobre sociedades, no es sorprendente que a los ricos y a las empresas les haya ido tan bien” (pàg. 4).
• “Está muy claro que los derechos sociales y económicos rara vez se toman en serio, incluso a pesar de ser invocados con frecuencia de manera abstracta. Las personas enfrentan costes de vivienda prohibitivos, la privatización de bloques de apartamentos y desalojos agresivos. Sin embargo, la vivienda social de bajo coste es casi inexistente a pesar del acuerdo generalizado sobre su necesidad. El sistema para brindar asistencia social está quebrado” (pàg. 4).

A continuació, el Relator analitza alguns dels àmbits relacionats amb la pobresa a Espanya.

1. Assistència social

A Espanya, l’assistència social “no compleix amb la seva funció de combatre la pobresa”, l’efecte de les transferències socials en la reducció de la pobresa és el sisè més baix dels països de la UE:

“En 2014, el 10% o menos de las transferencias fueron a parar al 20% de los hogares más pobres, la mitad de lo que hubieran recibido si las transferencias se hubieran distribuido por igual entre los hogares” (pàgs. 5-6).

Quan l’ajuda arriba a les persones, la quantitat és molt escassa: 341 euros/any com a prestació per a cada fill o filla per a famílies de baixos ingressos i 588 euros per a les que viuen en l’extrema pobresa; la quantitat bàsica per a una pensió no contributiva és només de 392 euros al mes.

El Relator Especial atribueix a la burocràcia desmesurada gran part de culpa de la situació actual, en què li resulta pràcticament impossible al pobre demostrar que és pobre:

“La burocratización del sistema de asistencia social es una de las principales causas de exclusión y los requisitos excesivos de presentación de documentos actúan como obstáculos a las ayudas. (…) Sin embargo, los requisitos son completamente inadecuados para las personas que viven en la pobreza, las personas sin hogar o en viviendas temporales, o las personas que no pueden cumplir los requisitos de las solicitudes de documentos muy específicas” (pàgs. 6-7).

La conclusió és evident: es perden moltíssimes ajudes socials perquè els beneficiaris no poden demostrar que reuneixen tots i cadascun dels requisits que se’ls exigeixen per accedir-hi a les prestacions socials.

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Fracàs total de la política comunitària en la reducció de la pobresa a la UE

flag_yellow_high

1/ No s’ha complert en absolut l’objectiu de la UE 2020 de disminuir el risc de pobresa i exclusió social en 20 milions de persones (un 25% de les que hi havia a la UE el 2008). Segons les darreres dades publicades per EUROSTAT relatives a l’any 2018, el nombre de persones en risc de pobresa o d’exclusió social havia disminuït a la UE-27 en 6.843.000 persones (només s’ha assolit un 34,2% de l’objectiu previst). La taxa de pobresa de la UE-27 era el 21,9% de tota la població. El total de persones en risc de pobresa o exclusió social a la UE-27 el 2018 era de 109,2 milions de persones.

Alguns països no només no han reduït la taxa de pobresa al llarg d’aquest 10 anys, sinó que l’han incrementada, alguns en xifres importants, com ara:
 Itàlia: + 1.360.000 persones
 Regne Unit: + 1.395.000 persones
I, especialment, el Regne d’Espanya, que va fixar el seu objectiu 2020 en una reducció de la pobresa entre 1.400.000 i 1.500.000 persones, però que, en lloc de reduir-la, l’ha incrementat en 1.261.000 persones més l’any 2018 en relació amb el 2008.

La taxa de pobresa d’Espanya el 2018 era el 26,1% de tota la població. El total de persones en risc de pobresa o exclusió social a Espanya era de 12 milions de persones.

És evident que no estan funcionant les 10 mesures aprovades pel Govern del Regne d’Espanya per reduir la pobresa en 1.400.000 persones, mesures anunciades en el darrer “Programa Nacional de Reformas. Reino de España, 2019”:
“6.1. Aumento del salario mínimo
6.2. Estrategia Nacional de Prevención y Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social
6.3. Real Decreto-Ley 8/2019 de medidas urgentes de protección social y de lucha contra la precariedad laboral en la jornada de trabajo
6.4. Ampliación del bono social eléctrico y creación del bono social para calefacción
6.5. Estrategia Nacional contra la Pobreza Energética 2019-2024
6.6. Estrategia Nacional frente al reto demográfico
6.7. Plan de Acción para la implementación de la Agenda 2030 en España (2018-2021)
6.8. Impulso a la lucha contra la pobreza infantil
6.9. Programa “Vacaciones escolares, continuar aprendiendo”
6.10. Real Decreto-Ley 7/2019 de medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler”
(publicat a la pàgina web del Ministerio de Trabajo, Migraciones y Seguridad Social, pàg. 91).

A part de fixar l’objectiu de disminució de la pobresa, la UE no ha fet res més que deixar-ho tot en mans dels països membres, a diferència del que passa amb altres indicadors econòmics com ara el control del dèficit pressupostari o del creixement del deute públic, que disposa d’un Pacte fiscal Europeu i d’un Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC) de la UE que regula la coordinació de les polítiques fiscals de tots els països per aconseguir unes finances públiques sanejades, amb mesures preventives i correctives. Res de tot això s’ha regulat en el control de les polítiques socials, que fixen objectius inassolibles per a la UE i per a la majoria d’estats membres, sense que s’acordi cap coordinació entre els diferents països ni cap mesura de prevenció ni, molt menys, mesures de correcció del desviament dels objectius marcats.

2/ Entre altres factors, l’increment de la pobresa s’explica per la pujada dels preus dels habitatges i de les despeses de manteniment de la llar entre el 2008 i el 2018, molt superior a l’increment dels salaris en el mateix període.

Segons un recent informe del Banc d’Espanya, els preus del lloguer d’habitatges han pujat un 50,1% des del darrer trimestre de l’any 2013 (amb el mínim de preus històric) fins al màxim observat, al maig del 2019, a Espanya (Banco de España, “Evolución reciente del mercado del alquiler de vivienda en España”, 1 d’agost del 2019, pàg. 7).

A Espanya la mitjana de les despeses del lloguer de l’habitatge suposaven el 2014 un 27,8% dels ingressos nets de les llars (en els col·lectius de menys rendes, arribava al 46,9% del seus ingressos). Al mateix temps, la sobrecàrrega de despesa dels pisos de lloguer va provocar que un 24,7% dels espanyols que llogaven un pis abonaven una despesa superior al 40% del seus ingressos nets, en front del 13,1% de promig dels països de l’OCDE. Aquest índex de sobrecàrrega era molt més elevat per a les llars amb menys ingressos (63,9%, ràtio només superada per Grècia l’any 2014) (Banco de España, pàgs. 11-13).

Un tercer aspecte a destacar és el descens produït en el lloguer social, que ha passat del 3,5% el 2005 al 2,7% el 2018), molt inferior al que tenen altres economies de la UE.

La situació del lloguer a Barcelona als barris més pobres mostra la relació entre les rendes mitjanes de les llars i els percentatges dels ingressos dedicats al lloguer:
“Els únics quatre barris on més del 40% dels ingressos s’han de dedicar al lloguer estan força per sota de la renda mitjana de la ciutat. Es tracta del Gòtic (47,7% dels ingressos per pagar el lloguer), Sant Pere Santa Caterina i la Ribera (44,5%), la Barceloneta (44%) i el Raval (43,4%), on les llars tenen ingressos que equivalen, respectivament, al 73,1%, el 72,8%, el 65,5% i el 63,1% de la mitjana de la ciutat” (“Afrontar el problema de l’habitatge a Barcelona”, Nació Digital 19/1/2020).

3/ Un altre factor a tenir en compte és l’evolució dels salaris: entre 2007-2008 els directius i els professionals intermitjos han aconseguit mantenir el seu poder adquisitiu a Espanya, amb un increment del 1,18% i del 2,46% respectivament, amb una inflació acumulada del 16,8%. En aquest mateix període, els empleats han perdut el 0,3% del seu poder adquisitiu (segons el 12º Informe Evolución Salarial 2007-2018 de EADA e ICSA Grupo, 2019).

En 15 anys, entre 2000-2014 el salari mig espanyol només va créixer en un 5,8% (segons EUROSTAT). En quant al salari mitjà entre 2002-2014 va pujar només un 5%.. I la renda mitjana per llar ha caigut un 17% entre 2009-2015, però la de les llars més pobres (la del decil 1, aquella que guanya menys que el 90% de les persones) ha disminuït en un 30% en aquest mateix període.

4/ Hi ha una dada important per explicar la pobresa a la ciutat de Barcelona, segons Lluís Torrens: “El 72% del problema monetari de la pobresa a Barcelona té com a causa el cost de l’habitatge. I aquest percentatge és 8 punts més alt que a Catalunya i 18 punts més alt que a Espanya” (“El dur combat contra la pobresa i l’exclusió social a Barcelona”, Tribuna 23 CAT, març de 2019, pàg. 17).

5/ Mentre no pugin els ingressos de les persones vulnerables i no es continguin els preus del lloguer d’habitatge, la taxa de pobresa no pararà de créixer, que és el que ha està passant aquests 10 anys entre 2008-2018 al Regne d’Espanya, tal com indica l’evolució del nombre de persones en risc de pobresa o exclusió social (EUROSTAT).

5.1 Davant d’aquesta situació complexíssima, el Govern d’Espanya no ha pres cap mesura eficaç per controlar els preus dels lloguers ni per incrementar els salaris més baixos, ni tampoc per detenir el creixement de l’exclusió social. Les 10 mesures anunciades al “Programa Nacional de Reformas. Reino de España, 2019” no han estat prou eficaces com per revertir el creixement galopant de la taxa de pobresa a Espanya. És evident que s’ha d’atacar la font del problema social, sense tantes Estratègies Nacionals i Reials decrets-llei que no han servit per mitigar tant sols el diagnòstic de la pobresa que va arribar al 26,1% de tota la població espanyola l’any 2018 (la de la UE-27 era del 21,9%). Xifres ambdues totalment rebutjables, ja que no ens podem permetre que a la UE hi hagi 1 de cada 5 persones en risc de pobresa i a Espanya 1 de cada 4.

5.2 El Regne d’Espanya pertany al club selecte dels que ni fan ni deixen fer: En els darrers anys ha portat sistemàticament davant el Tribunal Constitucional les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya on es preveuen mesures per lluitar contra la pobresa.

El catedràtic Joaquim Tornos va escriure el 2016:
“En els últims set anys l’Estat ha impugnat fins a 34 normes i iniciatives del Parlament i el Govern de Catalunya, invocant l’aplicació de l’article 161.2 de la Constitució per aconseguir la suspensió automàtica de la totalitat o part de les normes i iniciatives impugnades. (…)
Han tingut un fort impacte les impugnacions de les normes del Parlament català que s’han ocupat dels problemes creats per la crisi econòmica en l’àmbit de l’habitatge i de les situacions de pobresa energètica” (“La necessària reconducció de la conflictivitat competencial. Els conflictes entre l´Estat i la Generalitat de Catalunya en relació a les lleis autonòmiques de lluita contra la pobresa energètica i en l´àmbit de l´habitatge”, Institut de Dret Públic, 12 de maig de 2016).

Entre altres, han estat recorregudes les següents lleis del Parlament de Catalunya, en àmbits com la sanitat, l’habitatge, els tributs, el món laboral, el dret civil català, el canvi climàtic o el consum:
 -Decret Llei 6/2013 de 23 desembre que va modificar parcialment la Llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya, introduint una sèrie de mesures per fer front a les situacions de pobresa energètica.
 -Llei 20/2014, de 27 desembre, que torna a modificar el Codi de Consum reiterant les mesures de protecció enfront de la pobresa energètica alhora que introdueix una sèrie de mesures en l’àmbit de l’habitatge per tal de protegir als deutors hipotecaris enfront dels processos de desnonament.
 -Llei 14/2015, de 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges buits.
-Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Llei especialment significativa en la mesura que va ser fruit d’una iniciativa legislativa popular amb ampli suport parlamentari.
 -Llei 4/ 2016, de 23 de desembre, de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial.
 -Llei 5/2017, del 28 de març, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic i de creació i regulació dels impostos, entre altres preceptes el que regulava l’impost sobre els habitatges buits.
 -Llei 6/2017, del 9 de maig, de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques
 -Llei 3/2017, de 15 de febrer, de modificació del Llibre Sisè del Codi Civil de Catalunya
 -Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic.
 -Llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.
 -Llei 21/2017, de 20 de setembre, de l’Agència Catalana de Protecció Social.

En relació amb aquesta conflictivitat, Joaquim Tornos conclou:
“L’Estat i Catalunya apareixen d’aquesta manera enfrontats en una sèrie de conflictes amb alt impacte mediàtic i popular. Quan els efectes de la crisi encara són presents per a moltes famílies, les normes impugnades tracten de donar contingut als drets de ciutadans en situacions de vulnerabilitat econòmica. Aquests assisteixen perplexos a una cruïlla de retrets competencials en els quals les parts enfrontades al·leguen títols diversos: ordenació econòmica, sistema energètic, legislació processal, regulació del dret de propietat, per part de l’Estat; consum, desenvolupament de les normes bàsiques estatals, per part de la Generalitat de Catalunya. A més mentre es resol el litigi entra en joc el privilegi Estatal d’obtenir la suspensió de la Llei autonòmica al·legant l’aplicació de l’article 161.2 de la Constitució”.

i 6/ Ja fa temps que la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya té molt clares les causes de la creixent vulnerabilitat social:
“Després de 6 anys de destrucció massiva de llocs de treball i de 5 anys de caiguda de la renda familiar disponible, la capacitat de les llars per resistir els embats dels problemes econòmics derivats de l’atur i la manca d’ingressos s’ha erosionat notablement, i la família extensa i les xarxes de relació social de proximitat han perdut bona part de la seva capacitat de reacció solidària. L’increment de les persones sense llar i de les que es troben sense sostre és l’expressió més visible d’un empobriment econòmic generalitzat de la nostra societat i d’una sensible extensió de la vulnerabilitat social” (“Crisi, empobriment i persones sense llar”, Dossier Catalunya Social, núm. 34, abril de 2014, pàg. 28).

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Joves immigrants sense acompanyament que viuen al carrer a Barcelona

unnamed 40

 

1/ El darrer informe INSOCAT d’ECAS resumeix la situació d’una forma molt precisa: “La pobresa és producte d’una suma de problemàtiques estructurals en què el propi procés migratori i la Llei d’estrangeria són factors generadors de pobresa per a una part de la població. Les persones a qui es condemna a una situació administrativa irregular ho estan també al treball submergit, a una major explotació laboral, a obstacles per accedir al sistema de protecció social o a l’exclusió residencial. Pateixen aquesta situació joves migrats sols, infants i dones joves que han migrat amb un reagrupament familiar no oficial”.

2/ El 2018 van arribar a Catalunya 3.697 infants i joves migrants no acompanyats per les seves famílies: una xifra que gairebé multiplica per 6 la del 2016. El nombre no para d’incrementar-se: aquest any, fins al mes de juny n’havien arribat, segons dades de la Generalitat, 1.129 més.
L’arribada d’infants i joves migrants sols no és un fenomen que es limiti a l’Estat espanyol: es tracta d’un fenomen europeu i global. Durant el 2018, 12.700 menors no acompanyats van arribar a la Unió Europea. La majoria ho va fer a tres països: Espanya (50%), Itàlia (28%) i Grècia (19%). Espanya va rebre 6.331 joves.

3/ Les darreres xifres de la XAPSLL sobre els joves que viuen al carrer a Barcelona són molt preocupants: del total de persones sense sostre el 2019 (3.696) hi havia 534 joves entre 18-30 anys (154 dones i 380 homes) i entre ells destaca el perfil de migrant i, en alguns casos, extutelat. No hi ha dades sobre quantsjoves extutelats viuen al carrer a la ciutat, però el perfil dels joves sense llar està molt vinculat a aquest col·lectiu.
Els joves en situació de sense llar són el 17,9% de la població sense llar a Barcelona. Malgrat que, en general, el nombre de persones de totes les franges d’edat augmenta, els joves d’entre 18 i 30 anys augmenten en major proporció. En dos anys el nombre de joves allotjats ha passat d’un 12,3% al 17,9% actual.

4/ També al carrer trobem més joves. De fet, la xifra es duplica entre 2016 i 2018, sobretot per l’arribada de joves d’Àfrica del Nord. Dels 136 joves que hi vivien durant el 2016 es passa als 267 de l’any 2018. Un dels factors que incideix en aquest increment en el nombre absolut de joves contactats al carrer és l’arribada a la majoria d’edat dels joves sense referent adult que van arribar a Catalunya quan eren menors (Sales, 2019).

5/ Al juny del 2019 el sistema de protecció a menors de la Generalitat tenia la tutela de 4.203 nens i adolescents migrants sense referent familiar. D’aquests, el 44,9% tenia llavors 17 anys i molts d’ells passaran a engrossir les xifres de sense sostre juvenil provocat per la falta d’acompanyament als menors tutelats en la seva transició a la vida adulta.

i 6/ Tal com declara Leilani Farha, relatora especial de les Nacions Unides per al Dret a l’Habitatge, el sensellarisme és un problema d’incompliment flagrant dels drets humans:
“L’extens problema del sensellarisme és una prova del fracàs dels estats a l’hora de protegir i garantir els drets humans de les persones més desvalgudes de la societat. És un problema que existeix a tots els països, independentment de la fase de desenvolupament de la seva economia o dels sistemes de govern, i es dóna amb impunitat. L’origen i l’abast del problema del sensellarisme a escala mundial suggereix una falta de compassió per part de la societat del grau de pèrdua i privació de la dignitat que comporta el fet de ser una persona sense llar. En lloc de ser tractats com a subjectes d’uns determinats drets que s’han violat de manera sistèmica, les persones sense llar s’han convertit en un grup estigmatitzat subjecte a penalitzacions, discriminació i exclusió social. Segons la llei internacional, això és simplement inacceptable.”

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

“La desigualtat de la renda, el consum i la riquesa”, Banc d’Espanya, 2018

 

Espana-pais-aumentado-desigualdad-salarial_eldiario.es_0423_23

Font: Eldiario.es

 

Ahir es va fer públic el primer informe del Banc d’Espanya sobre la desigualtat de la renda, el consum i la riquesa, durant la crisi econòmica (2008-2014) i els primers anys de la recuperació (2014-2016). Aquest estudi està molt ben elaborat i analitza la desigualtat dels salaris, renda, consum i riquesa, i la seva evolució en el període 2008-2016, i aporta dades que mereixen ésser comentades.

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Nou informe sobre la vulnerabilitat econòmica de la llar

encuestacnmv

Aquest divendres 25 de maig del 2018, el governador del Banc d’Espanya i el president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) van presentar els resultats de l’Enquesta de Competències Financeres (ECF) 2016, que mesura els coneixements financers de la població espanyola entre 18 i 79 anys, així com la tinença, adquisició i ús de productes financers. Aquesta enquesta és la primera descripció complerta i rigorosa dels coneixements financers dels espanyols adults i de la seva relació amb el sistema financer.

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Informe anual 2017 del Banc d’Espanya

subhomesobrebanco

Ahir va fer públic el Banc d’Espanya el seu Informe Anual 2017 sobre l’evolució de l’economia espanyola l’any passat. L’informe continua amb el missatge oficial del Govern del Regne d’Espanya en el sentit que ja hem sortit de la crisi econòmica del 2017:

“En 2017 se prolongó, por cuarto año consecutivo, la recuperación de la economía española. El PIB creció un 3,1%, tasa solo ligeramente inferior a las observadas en los dos años anteriores. Esta expansión del producto, que en términos acumulados asciende a un 13% desde el inicio del ciclo alcista en 2014, está permitiendo un rápido crecimiento del empleo y una reducción significativa de la tasa de paro, que, no obstante, continúa presentando niveles muy elevados” (pàg. 13).

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

La bombolla dels pisos de lloguer

Esther Lorente

El creixement de la pobresa al nostre país està ocult, en part pel discurs oficial que pretén fer-nos creure que ja hem sortit de la crisi del 2007, quan només n’han sortit els rics que ja fa anys que milloren els seus ingressos. Però a una part molt important de la societat, amb els sous congelats des del període de la recessió econòmica 2008-2012, cada vegada els resulta més difícil pagar el seu habitatge de lloguer i molts es veuen obligats a abandonar-lo i marxar de la casa, i a vegades de la ciutat, on porten molts anys vivint. S’està gestant una nova crisi immobiliària, en el sector del lloguer, que està empobrint a una capa social que no poden pagar el lloguer de casa seva.

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

“Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials de Barcelona 2017-2027”

barcelona-inclusiva-500x2521-760x428

L’Ajuntament de Barcelona ha impulsat “l’Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials de Barcelona 2017-2027” amb 700 entitats que formen part de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva i els grups municipals, que va ser presentat el proppassat mes d’abril.

Començo avui recollint alguns dels indicadors socials de Barcelona que presenta l’estudi, i deixo per a una altra nota el comentari dels objectius a assolir el 2027.

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

L’habitatge s’ha convertit en un problema crònic

imagen

El proppassat 27 d’abril, la Fundación Alternativas va publicar un estudi, “El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo”, de Carme Trilla Ballart i Jordi Bosch Meda, que analitza amb detall l’evolució de les polítiques d’habitatge públic i protegit a Espanya en els darrers 70 anys.

Els autors, bon coneixedors de la matèria, aporten molts indicadors de com ha evolucionat el parc públic i protegit d’habitatges a Espanya, en el context europeu, que ens ajuden a entendre el perquè de l’escassetat actual d’habitatges socials, que de fet s’ha convertit en un dels principals motius de l’empobriment de moltes llars i de l’increment de persones sense sostre a les nostres ciutats. Aquesta situació manca brutal d’habitatge social a Espanya explica també que sigui un dels països europeus amb un índex més alt de llars que dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar l’habitatge.

Seguir leyendo

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario